Els últims anys hem celebrat la Diada de totes les maneres possibles, incloses les que encara ara no hem entès de què anaven ni què hi anàvem a fer. A la llista de les més incomprensibles, la de l'ona sonora, la del punter i la de l'ou ferrat. I per sobre de totes, aquella de la pancarta mòbil passant per sobre de la gent com si fos un sota pal·li. Hi ha dies que vaig a la cruïlla d'Aragó amb passeig de Gràcia, epicentre de la performance, i miro l'horitzó a veure si em ve un raig d'inspiració i aconsegueixo entendre la cosa. I encara no.

Van ser Diades certament visuals, que suposo que era del que es tractava. A unes hi vam anar amb ànim festiu i convençut. A algunes altres remugant, però contents. I n'hi ha hagut que, mentre érem allà al mig intentant entendre què hi fotíem exactament, recordàvem com al juny havíem dit “aquest any sí que no hi penso anar, estic fart de tots nosaltres”, al juliol “que no, que no, que no hi aniré, però quina dius que és la web per apuntar-s'hi?”, a l'agost “m'hi apunto perquè no sigui dit, però no hi aniré” i al setembre “al final hi aniré, però et juro que aquest és l'últim any. A mi ja m'hi han vist prou”. Fins que aquest any hem hagut de fer la Diada interior, la que hem fet cap a dins. La introspectiva i sense colorins ni coreografies. La menys visual per a les fotos als mitjans de paper i digitals i per als vídeos de les teles i de les xarxes, però la més útil per reflexionar sobre el futur de les Diades de manifestació multitudinària.

Venim d'aquells 11 de Setembre de la prehistòria marcats pel passadís de la botifrena on quatre catalans (molt) emprenyats cridaven “botiflers” a tots (i totes) els que anaven a fer l'ofrena floral al monument a Rafael de Casanoves, que era el nom que llavors tenia Rafael Casanova. Venim de les Diades del passat contemporani, el ja citat, quan vam unir el país de nord a sud (i viceversa) i els mitjans del règim unionista van despatxar-ho amb aquella displicència del “sí, lo han conseguido, pero es que estaban muy anchos”. Eren aquelles Diades a rebentar de gent que quan hi havia 23.568 manifestants menys que l'anterior, segons Delegación del Gobierno, i a Madrit (concepte) titulaven: “El Procés ha muerto, ahora sí que sí, no como la última vez que lo dijimos y al final fue que no”. Aquelles Festes Nacionals on qui mai hi havia participat deia que se’n sentia exclòs i exigia que la canviessin de data perquè no hi havia dret. Una idea retratada fa 30 anys per en Jaume Perich i que avui ha recordat a Twitter @elgranPerich, el compte de record i homenatge.

I ara tenim davant dels nostres nassos les Diades del futur, les de la postvacuna. Què hem de fer? Ens seguim inventant coses o ens quedem a casa? Mantenim la imatge que som molts i estem molt mobilitzats o ja no cal mobilitzar-se perquè tothom ja sap que en som molts i és més pràctic demostrar-ho a les urnes que al carrer, encara que amb les hòsties que es foten els partits ara mateix pensem que els votarà sa tia la de Sant Jaume de Frontanyà? Aquesta desintegració dels partits indepes que provoca que la notícia no sigui la gent que va a les manis sinó que hi hagi gent que encara tingui ganes d'anar-hi, mereix que ho patim a casa en silenci? Passem de les guerres de poder i seguim fent vies i ves baixes per mantenir la posició o passem de les guerres de poder i ens les mirem des del sofà de casa?

Ves per on, potser la Covid ens serveix d'empenteta per trobar l'excusa necessària per definir com han de ser els 11 de Setembre 3.0, que no sabem com han de ser, però segur que no com eren fins ara.