Dies difícils per fer de periodista i no de ciutadà. Dies difícils per parlar amb el cervell i no amb les entranyes. Dies difícils per tenir l'ànim suficient com per intentar transmetre alguna cosa interessant. Dies difícils per posar ordre al caos d'idees, de sensacions, d'impactes. Dies on tot és tan bèstia i tan gros que l'equidistància és impossible si no és des del cinisme.

Avui a primera hora tenia pensat escriure sobre l'allau de crítiques de juristes de prestigi i de catedràtics de totes les tendències a la decisió de la jutgessa Lamela d'empresonar el Govern de la Generalitat de Catalunya. Tothom coincideix que la seva decisió no se sosté per cap banda. Però, escolti, si a la interlocutòria considera violència... les cassolades! I això volia lligar-ho amb la indefensió que sentim quan veiem aquestes barbaritats i amb una pregunta que em neguiteja: qui em protegeix de la justícia injusta? Altrament dit: qui jutja els jutges? Quina mena d'estat de dret és aquest que es basa en la por i en l'arbitrarietat? Però ho he deixat estar perquè no em venia gens de gust.

Després m'ha voltat pel cap la idea de fer una peça sobre la impunitat de la ultradreta. La policial i la mediàtica. Fa dies que hi penso. S'imagina un grup d’indepes assetjant un ministre espanyol que va pel món sense escorta? S'imagina què passaria si un grup d’indepes intentés assaltar la ràdio pública espanyola com aquí van intentar assaltar Catalunya Ràdio? Els estan deixant fer perquè volen provocar violència per justificar la seva violència. Perquè no coneixen cap altre llenguatge. I perquè ens volen fer venir por. I els mitjans de paper de Madrit (concepte) callats com a morts. Quin trist paper d'estrassa. Quina indignitat per a la professió. Però tampoc tenia ànim per parlar d'això.

I, per què no plantejar algunes preguntes que em faig fa dies? Per exemple, sobre aquest franquisme sociològic que no està defensant la unitat d'Espanya sinó la supervivència de la seva Espanya. L'Espanya que ha de ser com ells diuen perquè per això van guanyar una guerra. Aviat farà 80 anys. O sobre la famosa baralla al bar Zurich del 12 d'octubre entre dos grups d’ultres. Què coi hi fotien a BCN seguidors d'extrema dreta del València i de l’Atlético de Madrid? Qui els va fer venir? Qui els paga les misses? Però també ho he descartat perquè el cos em demanava alguna altra cosa.

I llavors surts al carrer. I gent a qui no coneixes de res et pregunta què passarà. I tu no ho saps, com no ho sap ningú. Però veus aquella cara de preocupació i de neguit, que de fet és la teva, i acabes donant ànims a un desconegut. Uns ànims, però, que no te'ls creus. Perquè no pots donar el que no tens. Però després penses que no, que aquella persona no era cap desconeguda, sinó que eres tu mateix. Desconcertada, enrabiada, trista, impotent, preocupada. Exactament com tu. I llavors se t'encén la llumeta: és que no sóc jo. Ens uneix un mateix sentiment i un estat d'ànim, però aquesta persona és una altra. En som dos. I aquesta persona coneix una altra persona que sent el mateix. I ja en som tres. I quatre. I cinc. I anem sumant. I en som cinc mil. I cinc-cents mil. I els 3 milions que van anar a votar l’1 d'octubre. I els milers que no van anar-hi, però que avui estan indignats amb la detenció d'un Govern que no pensa com ells, però que se’l sent seu per la manera com ha estat tractat. Per com se l'ha intentat humiliar. Perquè la desmesura paga peatge entre la gent decent.

Va dir-ho l’Albano Dante Fachin, un no indepe que s'està convertint en el líder moral de molts i molts indepes: l’1 d'octubre milers de catalans es van jugar la cara per poder votar. I a ningú li van demanar quina era la seva ideologia. Eren allà per demòcrates. Perquè eren ciutadans. I 176.565 catalans van votar que no. I 45.586 van votar en blanc. I 20.129 van emetre un vot nul.

No sé com ho hem de canalitzar tot això, però sé que aquesta és la nostra força. I vostè i jo sabem que els polítics sempre treuen la màquina de comptar vots i que actuen en funció d'això. Però ara és el moment de la gent. I de la generositat. El moment és crític i només ens tenim a nosaltres mateixos. I només tindrem força si ens tenim els uns als altres. Després ja discutirem i ens barallarem, si pot ser a la catalana.

Sé que la metàfora està més que gastada, però ha arribat el dia del concurs de castells i, no ja per guanyar sinó per continuar tenint la colla i poder seguir fent castells, hem de plantar un 5 de 10 amb folre i manilles. Una brutalitat mai vista. El repte impossible. Per descarregar-lo hem de ser molts. I més. Necessitem tothom. De totes les edats, mides i pesos. Tothom és necessari. No hi sobra ningú. I a la pinya hi ha d'haver camises d'altres colles. És un castell que no s'ha intentat mai. Ni tan sols s'ha assajat. Però si el fem, guanyem el dret a no ser escombrats. Si no, el que vindrà serà encara pitjor que això d'ara. No hi ha alternativa. Força, seny, pit i collons. Que sonin les gralles i amunt. Per dignitat.