Trump no té qui li canti

Una de les pitjors coses que li pot passar a un líder mundial és començar a trucar a gent perquè vinguin a cantar a la teva presa de possessió i que aquell dia, casualment, tothom tingui podòleg. És el que li va passar ahir a Donald Trump. No va aconseguir que hi anessin ni uns que imiten a Bruce Springsteen, que en un primer moment li havien dit que sí. Però, ja se sap, aquests del món de la faràndula són tots progres i es desitgen molta merda perquè desitjar sort provoca molta mala sort. 

Al final, la llista d'artistes va estar formada per Jackie Evancho, una soprano de 16 anys que va ser qui va cantar l'himne, la companyia de ball The Rockettes i el cor The Mormon Tabernacle, que ja havien actuat a les preses de possessió de Lyndon Johnson, Richard Nixon, Ronald Reagan, George H. W. Bush i George W. Bush. El cor el formen normalment, 360 persones. Ahir en van ser 359 perquè un va donar-se de baixa en desacord amb la línia Trump. Vaja, que al final, el cartell va ser d'un nivell semblant al de les actuacions de la Festa Major d'hivern d'un poble de dos mil habitants. 

Hillary Clinton empassant saliva

Va ser la gran protagonista de la prèvia de la cerimònia de presa de possessió de Donald Trump. La imatge ho explica tot. I el pitjor és que ella sabia que tenia una càmera al costat i ni així va poder (o va voler) dissimular...

Per cert, Bill Clinton, sempre al seu costat, últimament sembla que no hi sigui tot. No mou un múscul, no fa cap gest facial. No somriu, ni tampoc està seriós. No fa cara de res. No pot tancar la boca del tot. I no parla... No hi és. I s'ha quedat amb un coll de la mida d'un canell. I li diré més, no fa cara de salut. Ei, que potser són manies meves, però aquest home està estrany. 

Un protocol descontrolat

Una de les coses que més em va sobtar de la cerimònia de presa de possessió de Trump va ser que, mentre parlava, darrera seu hi anava passant gent. Ara un senyor amb uniforme blau (com de marine o una cosa semblant) i gorra de plat que apareixia, s'ajupia i desapareixia. Després un grup de senyors, vestits iguals que l'anterior, que apareixien en formació, que s'aturaven darrera del president (que seguia parlant com si res), i que al cap de 15 segons desapareixien per on havien vingut sense dir ni bona tarda. Després, la dona del vicepresident que, en mig de les salutacions protocol·làries del final de la intervenció, apareixia per les escales d'accés a la "zona noble" com si vingués d'anar al lavabo. No ho sé, tot plegat molt casolà, com de casament en una casa de pagès on al convit reparteixen una calçotada.

No van encertar l'època de l'any

Als Estats Units, tot el que té a veure amb les eleccions i el que l'envolta, està previst segons un calendari inamovible. Les votacions sempre són el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. I si l'1 de novembre és dimarts, com va passar l'any passat, no es poden fer aquell dia perquè encara no hi ha hagut el primer dilluns. Van triar-ho així el 1845, tenint en compte que el novembre era el millor mes de l'any perquè s'havia acabat l'època de les collites. I va ser en dimarts perquè dimecres hi havia mercat i dilluns era massa just per poder arribar en carro fins a la capital del comtat, el lloc on es votava. Un viatge que no podien fer en diumenge, perquè era el dia de descans.

La presa de possessió sempre és un 20 de gener. I a Washington. Això vol dir fred. Molt. Una pena perquè la vestimenta no ofereix gaires possibilitats: des del polar a la manteta passant per abrics de colors discrets. I això és terrible en un món on cada cop més importa la imatge. Imagini's una cerimònia en època primaveral. Hooome, quin lluïment per la nova primera dama (o pel nou primer cavaller), per la que se'n va (o pel que se'n va) i per la resta de convidats. La de safareig que podríem fer a twitter amb la catifa vermella de la presa de possessió. Com als Òscars, però sense cap actor ni actriu. A part de Trump. I precisament a causa d'ell.

Tornen "els titellaires", però no gaire

La justícia espanyola no para d'oferir-nos exemples de la seva independència total. I absoluta. Recorda el cas dels "titellaries"? Un espectacle de guinyol que no era infantil (i molt justet de nivell, per cert) ofert, per error, a un públic infantil i que, gràcies als potents altaveus mediàtics de l'unionisme radical, va acabar a l'Audiència Nacional acusat d'enaltiment del terrorisme i d'un delicte d'odi. 

Així ho van veure dos mitjans elegits a l'atzar:

Gràcies a aquesta pressió mediàtica i a la decisió del magistrat i ex policia en època franquista, Ismael Moreno, els dos titellaires van passar cinc dies a la presó i els van ser intervingudes les seves comunicacions. El seu delicte? Haver estat contractats pel Madrid de Carmena, l'alcaldessa a qui els mitjans unionistes més radicals no només l'insulten cada dia sinó que de qualsevol petit granet en fan una muntanya de desqualificacions. Als estudiosos de l'anomenada postveritat se'ls ha girat molta feina últimament.

Doncs bé, dimecres vam saber que, finalment, han estat absolts. Observem la reacció de la mateixa premsa que els va mostrar com a perillosos terroristes: 

Vaja, quina llàstima que aquell dia la rabiosa actualitat no els permetés informar de la noticia amb la mateixa extensió de llavors. Bé, ni amb cap altra extensió. Coses del directe.

La terrible onada de fred (o més)

Els mitjans ens vam passar una setmana seguida avisant d'una onada de fred polar que després seria siberià i que ens deixaria a tots congelats (i congelades). I al final el que va passar és que vam tenir temperatures d'hivern. Sí, perquè a l'hivern a la muntanya hi fa fred. I hi neva. Sí, sí. I vam estar 4 dies (comptats) en que la gran noticia era que estava tancat el port de la Bonaigua. Sí, esclar, com tota la vida. Per això van haver de construir el túnel de Vielha, per poder entrar a la vall els mesos que la Bonaigua està tancat. Ja ho veu vostè...

I llavors se'ns va dir: "no, és que hi ha hagut valors terriblement horrorosos que no s'assolien des de feia... 5 anys". Ah, carai, doncs sí que és una cosa inaudita, sí. Fa cinc anys ja vam estar com ara. No entenc com hem sobreviscut. Els dos cops.

Però, com acostuma a passar, tant d'avís no ha servit per preveure res. I d'aquesta manera, una vegada més, una previsió de fred que a l'interior del País Valencià era de neu, no ha servit per evitar que milers de persones es quedessin penjades a la carretera. Centenars de vehicles van quedar atrapats a l'A3 durant 20 hores i van haver d'enviar-hi l'exèrcit. I, un cop solucionat tot, el ministre de foment demanant disculpes (un detall molt bonic) i dient que és que els camions van fer la tisora. Vaja, com sempre. I la pregunta és: Si passa sempre, per què no eviten que passi? 

El rebut de la llum si que ens ha deixat glaçats

Aquesta onada de fred es recordarà perquè amb ella va arribar el debat sobre el preu de l'electricitat. L'augment de les tarifes ens ha servit per entendre, de sobte, el rebut que no s'entén mai. I què hem entès? Que un 63% del que paguem no és llum sinó impostos normals, impostos revolucionaris, taxes i frivolitats diverses. I també hem aprés que un servei que és de primera necessitat va liberalitzar-se amb l'argument de que la competència abaratiria preus. I ha resultat que no. I ara s'ha decidit regular-lo. I ara sí que no entenem res. 

I, els que ens temem vostè i jo és que ara ens entretindran una miqueta durant uns dies i, quan arribi un altre tema que tapi aquest, ens en oblidarem i tal dia fotrà un any. A mi em recorda molt el debat sobre els ponts festius. Un any en que la setmana del 6 i el 8 de desembre va caure de tal manera que allò va ser un aqüeducte, se'ns va dir que això es solucionaria per sempre més. Van passar els dies, el tema va morir i ara ja no és ni tema. Doncs bé, em temo que amb el rebut de la llum passarà una cosa semblant.

És noticia una pobra dona molt nerviosa?

Conec als responsables dels informatius de BTV (la televisió municipal de BCN) i conec a Sergi Vicente, el director de la cadena. I sé com treballen. Per això em va estranyar i em va sorprendre moltíssim, però moltíssim, aquesta piulada:

El vídeo que enllaçava era aquest: 

Naturalment no vaig acabar de veure'l perquè em va ofendre. Per què? Davant de casos així, sempre em faig tres preguntes: 1/ És noticia que una pobra dona tingui un atac de nervis en un embús provocat per uns manifestants?, 2/ I si ho fos, què aportaria a la peça sobre la protesta? i 3/ qui decideix fer la peça i emetre-la, voldria veure un familiar seu en aquesta situació? I en el cas que ens ocupa, amb un afegit: per molt que li tapis la cara, qui la coneix, identifica la seva veu i el vehicle.  

Realment no entenc per què van fer-ho.

I dit això, que passi una bona setmana...