Nova paraula pel vocabulari nostre de cada dia. S'ha fet viral aquesta setmana i és, apunti: “ecoansietat”. Desconec si ja ha sortit algú corregint-la i afirmant que seria més correcte dir-ne “ecoangioxa”, però serveix per definir la manera com moltes persones, sembla que principalment joves, afronten el canvi climàtic, un concepte que a banda de ser un canvi també pot ser una crisi o una emergència. Perquè al final el que importa és trobar la paraula que etiqueti la cosa.

L'exemple és d'altres vegades però és que la societat del m’agrada on “per un “like” jo ma-to” va fer un canvi radical quan algú va crear la paraula “selfie”. No només vam poder definir una pràctica sinó que vam capgirar la manera de relacionar-nos amb el món. Va acabar-se per sempre més això de fer fotos de monuments, perquè nosaltres vam passar a ser els monuments. Ara quan vas a Sant Miquel del Fai el protagonista no és el salt d'aigua sinó tu dipositat allà al mig. El lloc és l'excusa per mostrar al món que tu hi has anat. Perquè pensem que els importants som nosaltres i no els llocs on anem. La notícia és l'individu, el món és l'escenari on lluir-se i creiem que la resta de la humanitat opina el mateix, oblidant que estan tan pendents de les seves pròpies selfies que no tenen temps per nosaltres. I si cal, matant-se. Des del 2008, oficialment han mort 378 persones fent-se una selfie. La mitjana d'edat és de vint-i-quatre anys i una miqueta més d'un terç eren turistes. I n'estic convençut que una part de tots aquests estarien encantats de que es publiqués a les xarxes la foto del seu cadàver i tenir moltes visites. Però, anem al que anàvem.

Tenim la paraula i ja tenim definida una nova malaltia. O estat d'ànim. O malestar. O conseqüència. O sensació. O pressió. O conscienciació. O l'invent del moment per ser protagonista. O el que cadascú en pensi de la cosa. Perquè ni tothom hi està a favor ni tothom ho veu tan positivament com ho veuen els que es defineixen així. Paral·lelament ja han aparegut els antiecoangoixa, que encara no tenen nom però defensen que som davant d'un altre fenomen provocat per una societat adolescent que crea gent avorrida amb necessitat ser diferent a la resta a base de cridar l'atenció. Si em pregunta l'opinió d'on es troba un servidor li diré que 1/ Tothom ha de poder ser lliure per sentir i expressar el que cregui convenient i si algú se sent ecoangioxat, endavant i 2/ Quan algú agafa una causa considerada “justa” i se la fa seva guanya el gran poder de ser immune a les crítiques contra la seva persona, encara que es manifesti com un friqui, perquè el protegeix el paraigües del bé superior de la causa.

La clau és, insisteixo, la paraula. Però, per sobre de tot, l'important és el context. I aquí arribo a “Semen Cardona”. Tots els guionistes amb bigoti, sempre tan divertits, estan desolats perquè el seu infinit enginy s'ha vist desbordat per la història del bisbe que plega després d'aparellar-se amb una senyora que estaria esperant bessonada i que ara va i fitxa per una companyia amb un nom com aquest. És impossible superar-ho. Si volia que el nom fes la cosa, miri que l'empresa tenia noms per posar-se. No ho sé... Cardosem, Semdona, SemCar i un munt de combinacions més. I va decidir precisament aquest. ¿Pensant que algun dia tindria un bisbe presumpte pare de bessons en nòmina? No, li van posar Semen Cardona perquè van pensar que era el nom perfecte al seu sector. Tracten amb semen? Sí, de porc. Són de Cardona? Sí. Doncs no em digui més, endavant amb el “naming”, que és una altra paraula del nostre nou vocabulari, com també ho és “event”.

Total, que personis amb ecoangoixa aniran a fer-se selfies al pròxim event de Semen Cardona on es decidirà el naming amb el que a partir d'ara qualificarem al bisbe en excedència. Perquè “bisbe en excedència” és un concepte que provoca conferènciaepiscopaltarraconenseansietat.