Esgotador. Pesat. Repetitiu. Cada dia donant les mateixes voltes a la mateixa sínia seca.
Els uns reiterant el discurs del “però, com poden negar-se a aprovar els pressupostos més socials de la història de la humanitat mundial?”. Els altres contestant: “però, com volen que aprovem uns pressupostos sense que vostès facin cap gest. No, no, i no. Bé... o potser permetem que es tramitin... no, a veure, o potser acabem defensant que els aprovarem però a canvi d'un gest... o no... Miri, sap què? Que al final serà que no... a l'espera d'un possible gest... que mai se sap”. I els de més enllà vomitant el discurs del “senyor Sánchez, per conservar el poder vostè s'ha venut als colpistes que ens roben, als etarres i als populistes”.
Només cal veure les portades d'un dimarts de glòria brunetística que han causat furor entre la canalla:
I tots ells esperant que acabi el judici contra els presos polítics, hi hagin eleccions municipals i a veure què passa.
Per cert, què diferent era tot quan governaven els bons i organitzaven simpàtics i amables actes de beneficència on només hi faltaven senyores vestides de negre i tocades amb una casta mantellina perquè allò semblés el Domund.
Actes com aquell del Palau de Congressos de Catalunya de la Diagonal de BCN, on se'ns van prometre tants milions que allò no era una pluja de diners, no, sinó huracà de bitllets de 500€. Com n'estava de contenta llavors la Brunete. Perquè llavors les inversions eren per acabar amb el Procés, no com ara...
Però més enllà del sexe compulsiu i purament físic que és metàfora d'aquesta partida d'escacs infinita on cada dia els uns mouen les mateixes peces a les mateixes caselles esperant que els altres moguin les seves mateixes peces a les seves mateixes caselles, però sense matar ni un trist peó, també existeix l'amor. O millor dir, hauria d'existir. Perquè l'amor és molt bonic. O hauria de ser-ho.
I l'amor hauria de ser parlar dels números dels pressupostos. I l'amor hauria de ser discutir de les xifres, no si t'encasto a l'ascensor, entre el 4rt i el 5é, en un aquí et pillo, aquí et mato. No, aquí no hi ha gens d'amor. Aquí tot és gemec compulsiu i esbufegada de “demà tindré uns cruiximents als glutis que ni t'ho explico”.
I si això fos amor en comptes de sexe conseqüència d'un zel mal resolt, d'una anar eixit sobtat, podríem parlar de que els pressupostos tan fantàsticament mundials preveuen invertir a Catalunya un 2,4% menys del que diu l'Estatut que tots ens vam donar i que el TC ens va prendre.
I si la cosa anés d'amor parlaríem de l'execució d'aquests pressupostos d'ara que ens prometen coses tan entranyables com l'arribada d'uns diners que estan pendents des de l'any 2008.
Però no, en diuen amor i el debat dels pressupostos és pur sexe que, a més, mai s'acaba de resoldre.