Hi ha moments de la nostra vida que ens queden gravats al cervell com fotografies que, per molts anys que passin, són allà. Clavades. Exactes. Això és el que ens va passar a uns quants la matinada del 22 de novembre de l'any 2000. Era dimecres.

Llavors un servidor treballava de redactor a l'equip del programa d'en Josep Cuní a Ona Catalana. L'Ernest Lluch hi venia els dilluns. A la tertúlia. Sempre arribava molt aviat, de vegades a les set del matí ja hi era. Passava per la redacció a buscar la premsa i, tot que a aquella hora allò era un camp de batalla, tots buscàvem un moment per poder intercanviar una conversa amb ell. Jo feia una secció d'actualitat que anava just abans de la tertúlia de tres quarts de nou i la gravava cap a un quart de 8. Al principi de tot l'Ernest treia el cap pel control i mirava. Sempre prudent. Un dia li vaig demanar per què no entrava. I des de llavors els dilluns gravava amb públic. Després comentàvem la jugada anant cap a la màquina de cafè, que estava a l'altra punta de la planta que ocupava aquella emissora. I això em permetia xerrar una estona amb ell. Un humil redactor ignorant de tot podent sentir de primera mà què en pensava de les coses de la vida un savi com L'Ernest Lluch. Un privilegi.

Jo prenia un tallat i ell sempre una xocolata. I hi havia una explicació: “Prenc xocolata perquè de les begudes que surten d'una màquina de cafè és la més natural i la que et pot provocar menys mal de panxa”. Però jo sempre vaig pensar que se l'agafava perquè era llaminer. Em tocava pagar sempre a mi. I encantat. D'aquesta manera estava contribuint a engrandir la fama de gasiu que tenia L'Ernest i de la qual ell en feia bandera. Sí, perquè era L'Ernest. “A mi aquí tothom em diu Ernest però a Madrid, o em diuen ‘el yú’ o posen l'accent a la primera E”.

Després, al directe, ja assegut a punt per començar a comentar la jugada, passaven la meva secció, ell tornava a sentir el que ja havia sentit abans i feia veure que se sorprenia de les barbaritats que jo deia. I quan acabava, sempre em mirava amb aquell seu somriure relaxat i em picava l'ullet.  

Aquell dimecres de fa vint anys el despertador va sonar, com cada dia, a les tres i cinquanta-vuit minuts de la matinada. Sempre dos minuts abans de l'hora en punt per tenir temps de situar el cervell a lloc, pensar que era una gran putada llevar-se a aquella hora i posar Catalunya Informació per sentir els titulars de les quatre. Llevar-se molt aviat implica anar a dormir el més d'hora que pots, amb la qual cosa aquella repassada em permetia saber què havia passat des de les 10 o les 11 de la nit i començar a veure per on podia anar la jornada, informativament parlant.

Recordo com si fos ara que en sentir la notícia em vaig quedar força estona assegut al llit amb els peus a terra. Immòbil. No ho sé, potser va ser un quart d'hora. Ni idea. Amb el cap recolzat sobre les dues mans i els colzes clavats a les cuixes. As-sas-si-nat! Havien assassinat L'Ernest! Però si no feia ni dos dies que havíem anat caminant fins la màquina del cafè. Però si quan va marxar ens va dir: “Bona setmana i fins dilluns”. Hòstia, que bèstia! Li han fotut dos trets al cap a L'Ernest!

Les llàgrimes se'm van barrejar amb l'aigua de la dutxa, com després em van fer veure borrós tot el viatge conduint la moto fins a BCN. Quan vaig entrar a la redacció, em va caure l'ànima al terra. Encara més. Perquè al meu desconsol es va sumar el de la resta de companys que entraven més aviat i que estaven intentant recollir tota la informació per explicar als oients que havien assassinat L'Ernest Lluch. Aquell dia tots vam aprendre a escriure plorant. El silenci era brutal. En Cuní no era al seu despatx. Era a l'estudi. Sol. Vaig anar cap allà. Recordo perfectament que estava a la seva cadira, davant del micro i ulls de no haver dormit gens. M'hi vaig acostar, vaig posar les mans al respatller de la cadira del micròfon del costat i vaig intentar dir-li alguna cosa. Una sanglotada m'ho va impedir. Ens vam mirar i ens ho vam dir tot. De fet, amb en Josep mai més hem parlat de L'Ernest.

De la resta del dia no en recordo res. Se m'ha esborrat tot. El següent moment que tinc al cap va ser a la manifestació. Hi vam anar junts tot l'equip. Vam quedar als jardinets de Gràcia. No hi havia gaire gent. Quan vam començar a baixar direcció plaça Catalunya, va començar a aparèixer gent per totes bandes. Desenes, centenars, milers. Vam quedar-nos encallats a l'alçada de Provença. Des d'allà li vam dir adéu a L'Ernest. A qui durant molt anys, cada dilluns, havia estat el nostre Ernest.

Tornant a buscar la moto, vaig veure al terra una Vanguardia mig rebregada amb la seva foto a la portada. Vaig pensar que aquell no era el millor lloc i me la vaig endur cap a casa. Avui fa exactament vint anys menys dos dies que aquella foto està enganxada amb cinta adhesiva a la làmpada que és al costat del meu ordinador. De tal manera que fa vint anys menys dos dies que cada cop que escric alguna cosa, L'Ernest em mira. Com em mirava cada dilluns i em picava l'ullet.