Com ja va passar a l'atemptat del cap de setmana passat a París, la pressa per ser els primers en oferir informació ha fet que part de la informació oferta hagi estat mentida. Però, com que ja hi estem acostumats, no ha passat res.
La cadena de TV britànica Channel 4 va començar a distribuir la noticia de que s'havia identificat al responsable de l'atac al pont de Westminster i al Parlament. I van publicar el seu nom. I la foto. mitjans de tot el món, van recollir la noticia. Alguns citant quina era la font:
Però altres mitjans no van citar la font:
És important citar la font? Jo crec que molt. En primer lloc per respecte a qui ha publicat la noticia. I en segon lloc, i cada cop més important, per contextualitzar i per avisar al teu lector. Citar la font s'ha convertit en una mena de: "compte, que això li ho publico jo perquè vostè ho sàpiga, però jo desconec si es veritat o no". És una manera indirecta de treure's les puces de sobre? En certa part sí, però també és conseqüència del fenomen de la metainformació dels metamitjans. Com que tots repetim la majoria de les informacions que ofereix el veí, hem aprés a vigilar quines poden ser un fake, quines poden ser una mentida "no volguda" i amb quines noticies cal anar en compte. I també hem aprés que el del costat pot mentir... però, per si de cas és veritat, publiquem-ho.
En el cas que ens ocupa, aquesta equivocació de Channel 4 (provocada o casual) ha servit per mostrar com les noticies s'han convertit en benzina propagandística. Els autoanomenats "indentitaris" (allò que tota la vida n'havíem dit l'extrema dreta), de seguida van aprofitar per treure a passejar els seus habituals arguments. Els uns centrats en allò del "les autoritats no ens protegeixen" i "les autoritats mimen als terroristes i després passa el que passa", darrera del qual s'hi amaga allò del "cal mà dura" i "voti'ns a nosaltres que sabem com acabar amb això":
I després hi ha els "identitaris" que aprofiten per usar l'argument aquell del "visca l'Europa blanca-ària", ara amb una etiqueta inequívoca:
Lamentablement pels "identitaris", aquest Abu Izzadeen no va ser l'autor del que després va confirmar-se com un atemptat terrorista. I això va poder saber-se de la manera més absurda: el germà de qui estava sent acusat va trucar dient: "escoltin, que mon germà no pot haver estat perquè és a la presó...".
Pregunta innocent: ¿abans de convertir en culpable de l'atemptat a un individu, no hauria estat prudent mirar a veure si l'individu en qüestió podia ser realment el culpable? Semblaria que al món de la informàtica moderna, tu poses a la màquina el nom del paio en qüestió (recordem, segons ens han dit se suposa que estava totalment controlat per les autoritats, però també podria ser que no) i et surt si aquest senyor és a la presó o no. Llavors, per què no ho fan? Per què abans de publicar segons què no fan un google?
El cas és que una estona després de que circulés el nom fals, va començar a córrer el vertader. I alguns mitjans van aprofitar per destacar l'efecte contrari al que pretenien posar de relleu els identitaris. I aquest efecte es diu "deixar clar que el terrorista no havia nascut en deserts remots ni en muntanyes llunyanes, sinó que era "del país", era britànic":
I és que del terrorisme s'aprofita tot, mediàticament parlant. Sobretot per part d'alguns...
Sensacionalisme
Paral·lelament a la guerra de la propaganda, hi ha hagut la guerra pel clic, Un atemptat al centre de Londres genera molta expectació i tothom elabora els millors esquers per ser l'elegit entre una oferta il·limitada d'informació. En un dia de gran consum d'una noticia, tot s'hi val per ser la mel on vinguin les abelles lectores. I en aquest aspecte, la modernitat més moderna usa els reclams de tota la vida: la morbositat. "Vingui amb mi, que veurà el millor del més terrible". Allò que ja funcionava abans que els romans construïssin un Coliseu per poder oferir l'espectacle de la mort:
Aquesta seria la versió normaleta. Després hi ha la versió gore, la del "vingui amb nosaltres que tenim la sang més fresca, l'horror més horrorós i els morts més morts. Rebutgi imitacions!":
I amb aquest panorama, la pregunta-reflexió que se m'acudeix és: Tenim atemptats terroristes que ho són de veritat i que són tan fàcils de dur a terme com el de Londres, on només ha calgut un cotxe de lloguer i un objecte punxant dels que podem tenir a la cuina de casa. Per tant, són atemptats que poden arribar a passar cada dia i en qualsevol lloc on hi hagi algú disposat a fer-los. I després també tenim gent que s'ha begut fins i tot l'aigua dels gerros i que, a causa del seu estat, acaba per error amb el cotxe en un carrer per a vianants, o en una autopista en contra direcció. Abans aquestes noticies pràcticament ni eren noticia, però ara la psicosi fa que puguin acabar considerades durant unes hores com atacs terroristes.
Doncs bé, entre les unes i les altres, ¿arribarà el dia en que, per saturació, un atemptat amb una xifra baixa de morts ja no serà tan gran noticia com per aturar les programacions de les televisions i les ràdios? No afirmo, només pregunto. I si això passés, seria una manera d'acabar amb aquest tipus de terrorisme que, precisament, el que vol i busca és presència mediàtica i ressò?
La manipulació d'una foto
I ja que més amunt parlàvem dels identitaris, mirem-nos una peça d'un aquests mitjans. Si em fa el favor, observi el titular i la foto:
Oi que sembla que la gent de la foto sigui qui dóna suport a Mediterráneo Digital i també sembla que els doni suport el col·legi de periodistes?
Però, si em fa un segon favor, miri's algunes de les cares que apareixen a la foto. A la part esquerra, a baix i mig tallat hi apareix en Kap, dibuixant de llarga trajectòria i que, pel que el conec, mai ha donat suport a senyors de la trajectòria dels de Mediterráneo Digital. I podria arribar a afirmar que quan es vegi a la foto quedarà esmaperdut. Just a sota de la L geminada del CoL·Legi de Periodistes, hi pot veure en José Luís Martín, dibuixant durant molts anys i després editor de la revista El Jueves. I ell, em temo que tampoc és molt partidari dels senyors Mediterráneo en qüestió. Però és que el senyor de la dreta del tot amb ulleres, resulta que també és un exdibuixant de El Jueves. És en Fer, actualment a ELPuntAvui, i crec que per trajectòria i pel que he parlat amb ell, diria que també el veig poc partidari d'això del Mediterráneo Digital. I, li diré encara més, el senyor que està assegut sense barba és en Tomás Guasch, un periodista esportiu que em temo que ni sap qui són els de Mediterráneo Digital.
Què ha passat aquí? Doncs mirem d'on surt la foto i sabrem la veritat:
Efectivament, Mediterráneo Digital ha agafat una foto d'un acte organitzat pel grup de periodistes Pi i Margall (defensors de l'unionisme) i que era un homenatge al dibuixant Mingote, que no té res a veure amb el tema que ens ocupa, i, com que hi surt el logo del col·legi de periodistes, doncs fot-li!!!
Ah, per cert, això del "Observatorio del odio" va d'un estudi del Grup Barnils que no ha acabat d'agradar als senyor Mediterráneo i a d'altres...
Got Talent, veritat i democràcia
Aquesta setmana ha acabat una edició de Got Talent, un d'aquests programes que busquen gent que facin coses. I ha guanyat qui no estava previst que guanyés. I ha guanyat perquè un dels grups de pressió més importants que hi ha actualment a Espanya, la gent de Forocohes, va decidir que guanyés:
I aquesta victòria planteja, un cop més, el mateix debat que va haver-hi al seu moment amb "El Chiquilicuatre" i Eurovisió. Si tu poses a disposició de la gent poder elegir un guanyador i la gent es dedica a trolejar-te, doncs ja saps el que et toca, o ho acceptes o tries tu el guanyador. Bé, o aprofites la trolejada perquè encara es parli més de tu i, d'aquesta manera, augmentis encara més l'impacte. Vaja, com en el cas que ens ocupa.
El més interessant, mediàticament, de la cosa és que durant la setmana ha tingut més presència a la xarxa en Risto Mejide, un dels membres del jurat, que el guanyador del concurs. Per què? Perquè va marxar del plató indignat amb la resolució del programa. I, sobretot, perquè les estrelles són, precisament, els membres del jurat i els ninots que surten a l'escenari són l'acompanyament necessari pel seu lluïment. Inclòs el guanyador del concurs.
La publicitat ho és tot
La foto penjada pel periodista esportiu Fran Guillén i el seu comentari ho diuen tot. No cal afegir res més. Bé sí, que passi una bona setmana mediàtica...