Sap allò que diuen que al final tot se sap? Doncs al final hem anat sabent prou coses com per fer-nos una idea de quina va ser l’estratègia de l’Estat per intentar destruir l’independentisme.
L’Estat ha actuat coordinadament seguint un únic guió que cada una de les parts implicades ha anat executant quan li ha tocat.
L’estratègia es resumeix amb una paraula: escarment. I si ampliem una miqueta més, es tractava d’escarmentar una població d’uns tres milions de persones, entre indepes i sobiranistes. Primer anant pels líders i després per persones individuals. Objectiu? Generar en la població una sensació de por que els fes abandonar la mobilització.
Repassem-ne els actors principals:
El jutjat 13 de BCN. Dirigit (de moment) per Juan Antonio Ramírez Sunyer, el mateix senyor que ara s’ha desentès de tot el que ha fet i propietari d’un passat farcit de decisions sorprenents. Ell va organitzar, basant-se en querelles de VOX, les detencions del 20 de setembre del 2017 i els escorcolls a la Conselleria d’Economia. Allò va servir per detenir els Jordis, Cuixart i Sánchez, acusats d’exercir una violència que la realitat desmenteix, però necessària perquè actuessin l’Audiència Nacional i el Suprem. Potser algun dia acabarem confirmant si és certa la sospita de que tot, incloses les armes deixades als cotxes o no voler sortir de l’edifici, va ser una estratègia per provocar la violència que mai no va arribar.
La Guàrdia Civil, mentrestant, col·laborava en el relat elaborant creatius informes que apuntalaven les ficcions del 13 i permetien al jutge Llarena engarjolar preventivament 9 persones amb unes acusacions que, com diuen cada cop més experts, jurídicament no se sostenen per enlloc.
El que no van calcular és que Carles Puigdemont i la resta de consellers a l’exili aconseguirien acabar implicant la justícia de diversos països tercers, cosa que va desemmascarar part de la trama.
Un cop desarticulada la cúpula de les dues grans organitzacions civils que només movent un dit treien la gent al carrer i la cúpula de govern, però també la dels dos grans partits indepes, calia escarmentar la gent. I aquí es van fixar uns quants objectius individuals sobre els quals fer caure el pes de la llei. Amb l’ajut de la premsa amiga. La televisiva i la de la premsa de paper. I, quan va caler, amb la col·laboració de les clavegueres de l’Estat.
Primer van anar pels mestres. Calia presentar l’escola catalana de la immersió com una mena de madrassa islàmica. Per dos motius: 1/ fer-los pagar el suport donat a l’1-O cedint locals i 2/ intentar carregar-se la molesta immersió i mirar de crear dues societats enfrontades per raó de llengua. D’aquí venen les denúncies contra diversos mestres acusats d’odi.
I d’aquí van venir algunes conseqüències que eren les buscades: atemorir la resta de docents.
A continuació van anar pels CDR. I així va néixer el cas Tamara. Amb unes proves que farien riure si el tema no fos tan gros, Tamara Carrasco va ser detinguda acusada de terrorisme i portada a l’Audiència Nacional. I encara ara té prohibit sortir del seu poble. Per haver tallat una carretera.
Per intentar desacreditar els Mossos, un traspàs que no li permet a l’Estat el control policial de Catalunya, primer van acusar la policia catalana de no haver estat competent per evitar els atemptats de BCN i Cambrils, amb la vergonya aquella de The Nota inclosa. I, seguidament, van processar tota la cúpula.
Per evitar la presència de llaços grocs, van organitzar escamots dedicats a atemorir a qui els penjava. La cosa va funcionar bé fins que una senyora a qui li faltava una bullida, va desmuntar-los la paradeta agredint un càmera de TeleMadrid en comptes de un de TV3, com era el seu objectiu (el de la senyora).
Amb el cas Pesarrodona, el pallasso de la famosa foto, es va voler escarmentar a qui es manifestés, en general, i qui ho fes en to de conya, en particular. I encara avui en Jordi Pesarrodona és perseguit judicialment acusat de desobediència greu a l’autoritat per no haver impedit la celebració de l’1 d’octubre a Sant Joan de Vilatorrada.
I podria seguir amb les amenaces d’il·legalitzar partits, les comparacions amb l’Euskadi de quan existia ETA i altres moments delirants, però per no allargar-me més acabo amb el cas Piolín. Van intentar atemorir la ciutadania dient que hi havia 10 mil policies i guàrdies civils disposats a garantir l’ordre al preu que fos. Pel nombre de participants en la repressió de l’1-O i la quantitat de medalles proposades als agents que van participar en l’anomenada Operació Copèrnic, és evident que aquesta xifra mai va ser real. El problema és que algun dia algú haurà de justificar on, en què i amb qui es van gastar els 87 milions que l’ex ministre Zoido va dir que havia costat l’operatiu.
L’Estat podria haver cedit a l’inici de tot i permetre un referèndum que hagués guanyat, però va optar per la línia dura dels que van aprofitar la situació per guanyar vots a Espanya usant Catalunya i de pas tapar la corrupció interna. Després, quan la cosa se’ls va escapar de les mans, van optar per l’escarment. Allò del seràs meva per la força o no seràs de ningú. I així som on som.