Vostè ha sentit gaires escarafalls a l'opinió publicada internacional pel cas de la tennista xinesa Peng Shuai? A banda d'alguns tennistes a nivell individual o algun esportista d'elit com Gerard Piqué, vostè ha observat un gran moviment de solidaritat, queixa o condemna d'organismes esportius, organitzacions internacionals o països amb pes al panorama mundial després que la jugadora denunciés haver estat violada per l’exvicepresident del seu país Zhang Gaoli? Doncs miri, no. Mig planeta s'ha escandalitzat amb el cas, però en veu baixa i no ha passat res. Bé, sí, ha passat que no ha passat res. Com acostuma a passar quan qui comet l'abús té poder. Sigui el govern xinès o l'Església cristiana catòlica. Per exemple.

Peng Shui, que va arribar a ser número 1 a la llista de les jugadores de dobles, va escriure a principis del passat novembre a la xarxa social Weibo un missatge explicant què li havia succeït tres anys abans: "Aquella tarda vaig tenir molta por. No esperava que fos així. No vaig accedir a tenir sexe amb tu i vaig seguir plorant aquella tarda. Per què vas haver de tornar amb mi, portar-me a casa per obligar-me a tenir relacions amb tu? Em sento com un cadàver errant”. A les poques hores, el missatge i ella van desaparèixer. Setmanes després l'aparell de propaganda del règim xinès va distribuir unes imatges de reaparició de la noia en la que se la veia en una mena de reunió d'amics xerrant en una actitud distesa i fent una vida aparentment normal. Com si no hagués passat res. Era la manera de dir-li al món que estava viva i que tot era meravellós. Perquè a la Xina tot és meravellós.

I ara, tres mesos després, hem tingut un nou capítol del cas amb l'entrevista que li ha fet el diari francès L’Équipe amb dues condicions: que fos en xinès i es publiqués a les xarxes sense possibilitat de poder fer-hi comentaris. No poder opinar, una marca de la casa. I en aquesta primera aparició en un mitjà “occidental” Peng hi diu que tot va ser “un malentès”, demana que deixin de “tergiversar” el seu cas, que “mai vaig dir que ningú m'hagués sotmès a cap mena d'agressió sexual”, que el missatge el va esborrar ella “perquè va voler” (sense explicar per què l'havia publicat), que no va desaparèixer sinó que “molta gent, amics i gent del COI, em van enviar missatges i va ser del tot impossible respondre'ls a tots” i que aquest dissabte va sopar —precisament— amb el president del Comitè Olímpic Internacional, Thomas Bach, a la seu dels Jocs d'Hivern que s'estan celebrant aquests dies i que aquest la va convidar a Lausana. Un detall molt bonic i molt políticament correcte per no fer enfadar els simpàtics amfitrions que justament ara estan pagant la festa del COI.

Vaja, un món idíl·lic que vostè i jo sabem que no és cert. I no només això sinó que imaginem pel que va passar ella al moment dels fets i què ha patit després de la denuncia. Però, esclar, ella és una simple tennista com n'hi ha moltes al món, amb la particularitat que com que està controlada per un règim poc partidari dels drets humans, que no coneix la possibilitat de crítica ni de vista i, per tant, no només no la practica sinó que no la permet, ella no pot denunciar la violació patida per un alt càrrec del sistema sense patir-ne les conseqüències. I això li passa perquè la Xina, a banda de ser una dictadura on es practica la censura per tots els mitjans possibles, ara mateix és el país més poderós del món, econòmicament parlant. I això li permet poder comprar-se la impunitat internacional. Si a Peng Shui li hagués passat el mateix en un petit i irrellevant estat sense petroli, gas, estany, alumini, coltan o qualsevol altra riquesa natural que cotitza, potser hauria tingut més solidaritat dels professionals de denunciar segons quines causes.

Però era la Xina, i quan vostè i jo vam saber la notícia vam pensar “ai, ai, ai, pobreta”. I aquí ens vam quedar. Tant garratibats, com acollonits, com impactats pensant què li podria passar. Perquè és que vostè i jo, lamentablement, no podem fer res per evitar casos com aquest, encara que ens facin creure que evitar-los depèn de nosaltres, que encara som més insignificants que la tennista.