Hola, soc en Pep Florolos, famós autoanomenat liberal, un dels conceptes més prostituïts, intel·lectualment parlant, juntament amb altres com “justícia” o “bilingüisme”. Ha, ha, ha! No, és broma. Jo sí que soc un liberal de veritat perquè, com el meu propi nom i la meva pròpia autodefinició indica, pateixo una important empanada mental que em fa practicar el liberalisme constitucional segons com em llevo. I depenent del que dino, puc canviar d'opinió a mitja tarda. O sigui, soc un paio coherentment inconnex. Li posaré un parell d'exemples a veure si entén la meva cosa interior de mi mateix, pròpiament dita.

Jo exigeixo decidir com s'han d'educar els meus fills. I punt. Com que els mestres i els professors són uns manipuladors professionals que treballen a les ordres de George Soros, el sionisme, Veneçuela, ETA, els lazis colpistes, els Jordis, la cúrcuma i la quinoa, no puc confiar en el seu criteri. Només faltaria. A veure si resulta que els envio el meu fill, confiadament, em despisto una miqueta i un dia qualsevol m'arriba a casa un comunista, invertit, drogoaddicte, vegà i que vol estudiar filologia. O les cinc coses a la vegada.

Exigeixo decidir què han d'estudiar els meus fills perquè soc jo i només jo qui pot i ha de poder decidir sobre la seva vida. La dels meus fills, em vinc a referir. Perquè el conjunt de la societat no té, ni ha de tenir, cap criteri ni opinió sobre la meva vida ni la dels meus fills. Una miqueta de liberalisme d'aquest del meu, sisplau! Un bon liberal sempre pensa en el bé individual.

Però esclar, aquests que volen reobrir les ferides de la Guerra Civil, ja totalment tancades gràcies als 80 anys de pau (40+40), ara pretenen això de l'eutanàsia. L'eutanàsia, l'assassinat de la gent indefensa. L'eutanàsia, un assassinat massiu per netejar les llistes d'espera i cobrar comissions de les funeràries. I això sí que no!

No, nosaltres no som ningú per decidir si té sentit continuar vivint quan el teu dia a dia es redueix a dolor, patiment i impotència. I que ho és com a pas previ a una mort dolorosa plena de patiment i soferta amb impotència. Això no ha de ser cosa nostra sinó que hem de deixar-ho en mans de la societat, que és qui ha de decidir i ha de decidir que no. Perquè és ella qui ha de vetllar pel bé comú, que ha d'estar per sobre de les individualitats. Un bon liberal sempre pensa en el bé comú.

No, de cap de les maneres nosaltres hem de poder decidir si jo o el meu fill tenen dret a triar si, davant el patiment innecessari, és millor o no deixar-ho córrer amb uns mínims de dignitat i de compassió humana. Jo haig de decidir quina educació rep el meu fill, però ni el meu fill ni ningú ha de poder decidir sobre la seva vida. Sobre la seva vida humana, no sobre la seva vida vital, que sobre aquesta sí. O sigui, no pot decidir com morir quan morir és l'única opció, però jo haig de poder decidir què li ensenyen a la classe de socials.

Perquè, què és més important?: 1/ Triar els continguts d'una assignatura o d'una activitat extraescolar o 2/ Triar si vols deixar de patir? Naturalment la 1. I visca la llibertat! Lliure!