Torna el “No a la guerra”. Un clàssic. Però ara en una nova versió amb afegitó. Perquè una part de l'esquerra diu estar contra la guerra, però també contra l’OTAN i contra l'enviament d'armes a Ucraïna, perquè això “cronifica” la guerra. Que fàcil que era tot quan el món no tenia tanta complexitat, oi? Hi havia bons i dolents i els dolents sempre eren els altres. En canvi, ara, en aquest món modern tan ple de contradiccions, resulta que els teus també són dolents i en nom de la veritat absoluta que tots tenim hem d'acabar fotent unes giragonses argumentals que per anar de Blanes a Cadaqués acabem passant per Tamanrasset, Ushuaia i l'illa de Pasqua.

L'opinió pública “occidental”, està a favor d'Ucraïna, però sobretot contra Putin. Putin ara mateix és a Occident el que Figo al Camp Nou. Ell és l'agressor, sí, però i a més cau malament. És desagradable i prepotent i ha perdut el relat. En canvi, Volodímir Zelenski és simpàtic, pròxim i sembla un senyor normal com vostè i com jo. Per tant, els europeus li enviem armes. Perquè es defensi dels dolents abusananos. Però l’anticapitalisme treu el cap per dir que res d'armes, perquè la cursa armamentística és una via militar que només porta guerra i mai la pau. Si Ucraïna també té armes, només hi haurà una escalada de la violència i això tampoc no aturarà Putin. Armar-los és plegar-se als interessos de l'oligarquia europea i de l’OTAN.

OTAN? Han cantat "No a l'OTAN"? Gràcies! A alguns això ens retorna a quan teníem cabell i les nits les fèiem servir per practicar un munt d'activitats entre els quals no hi havia, al contrari d'ara, la de dormir. I han dit oligarquia! Snifff, si algú diu proletariat, obrer, lluita de classes o marxisme, és probable que se m'humitegin els ulls. Molt bé, doncs fora armes. Llavors, com ho solucionem això? Negociant. El què? La pau. Ja, i això, amb Putin, com es fa? Per la via diplomàtica, diuen. I d'aquí no ens movem. I mentrestant, van caient bombes.

Però escoltin, no havíem quedat que al feixisme se'l combat, que ni un pas enrere i que cal plantar cara? Ara negociem? Carai, què ha passat? “No, és que a Rússia només se li pot plantar cara desplegant tropes de l’OTAN i dels EUA”. Bé, sí, esclar, com es va fer durant la Segona Guerra Mundial contra Hitler, amb la diferència que a l’OTAN llavors li deien “els aliats”. Com es va armar a la resistència francesa. I als partisans. I com van existir els maquis, representants icònics de l'imaginari revolucionari. Doncs bé, ara res de tot això, perquè al feixisme se'l combat, però a Putin, no.

Per tant, ara ser pacifista vol dir que quan un país fort ataca i n'envaeix un altre més feble, l'atacat es defensa negociant. Esclar, això si entre tanta bomba queda algú viu per negociar. És el que vindria a ser la pau del cementiri. I entenc que això també té efecte retroactiu i és el que hauríem d'haver fet amb el nazisme, oi? “No, però esperi, i Israel i Palestina, què?”. Booona, aquesta. Però en aquest escenari, Putin seria Israel, no? El fort, “l'invasor”. Això vol dir que Palestina també ha de defensar-se negociant? Si és així, em temo que aquest no és el discurs que certa esquerra ha fet en relació a aquest conflicte. Potser és que, sí, al final serà veritat que tot és massa complicat, que tot era més senzill quan Aznar i Bush eren els dolents i que els dogmes automàtics ja no aguanten la vida moderna, que cal començar a pensar i, sobretot, a fer autocrítica.