S'ha fet viral el vídeo d'una peça que l'altre dia van passar al TN Migdia de TV3. És aquest:

 

Doncs sí, es tracta d'una notícia sobre un d'aquests supermercats sense clients físics que només atén comandes digitals a través d'una aplicació. Entre que fas l'encàrrec i el reps a casa, l'empresa es compromet a que només passin 10 minuts. A la informació, que recomano molt que se la miri, expliquen que els treballadors de l'espai on hi ha els productes tenen dos minuts per anar omplint la bossa de la compra, amb la qual cosa no és fàcil concloure que qui fa el lliurament, en bici, a peu, en patinet o per teletransportació, té 8 minuts per arribar a lloc. ¿Entén ara perquè hi ha carrers de segons quines ciutats que semblen el circuit de Montmeló, oi?

Vaig veure la notícia en directe, dinant a casa, i em va caure la mandíbula a terra. I de tot el que em va passar pel cap mentre assistia a aquest meravellós retrat de la merda de món on estem començant a viure, que no va ser poc, li comento quatre coses. Per no allargar-me més de l'habitual. La primera, haver pogut observar en el seu context que això que m'havien explicat existeix. I haig d'agrair-li a l’Ivan Gutiérrez, un periodista que acostuma a fer peces molt interessants sobre temes econòmics. Que s'entenen. I ensenyen i expliquen. Perquè qui ho veiem aprenguem i entenguem.

La segona és que retrata perfectament la societat del “caprici que vull satisfer ara mateix”. Sóc a casa i vull unes galetes, una hamburguesa o una roda de molí amb potes rosses? Ei, però les galetes han de ser “aquelles” i no cap altres, on va a parar, que tindria un disgust. I l'hamburguesa ha de ser de “tal” lloc i no de cap altre. I la roda la vull quadrada. I la vull ja i no admeto cap altra alternativa. Per què pensar: “Vull aquelles galetes però ara no en tinc, demà me'n compraré i ara menjaré qualsevol altra cosa. O no menjaré res”. No, no, “exigeixo tenir-ho i que m’ho portin. I ara. No d'aquí vint minuts, no. A-RA!”.

La tercera és que això que servidor de vostè ho veu com un despropòsit propi d'un món que va a tota velocitat cap al penya-segat, en baixada, sense frens i amb el vent a favor, segur que l'empresa en qüestió ho va veure com un anunci gratuït de dos minuts i setze segons en un programa informatiu de màxima audiència en una televisió pública i que els servirà per posicionar-se al mercat i obtenir molts clients.

I, finalment, l'optimisme postís de la responsable del negoci. Aquella hipermotivació que, de tan excessiva que és, fa que mentre la veus et caiguin totes les dents a una velocitat comparable a la que cau un paracaigudista a qui li ha fallat el sistema I et cauen a causa d'un sobtat atac de càries generat per un excés infinit de sucre. Però sobretot per una frase, que és LA frase. Oblidi's de "ecoansietat” o “semen Cardona", les paraulotes de moda fins ahir, i apunti la que a partir d'ara ho petarà sense pietat. Però abans, ja l'aviso, mentre la llegeixi procuri no estar conduint o fent feines de risc. I si està dempeus, segui. Podria prendre mal. Ella li dóna la volta a l'argument i afirma: “L'estrès és la pressió que un mateix es posa, però treballem perquè sigui adrenalina positiva”. SEN-SA-CI-O-NAL!

No, aquí ningú t'explota, ets tu qui et poses pressió. L’autocapitalisme salvatge! I no, no t’estresses sinó que gaudeixes de la vida de manera positiva sabent que si et passes un segon del temps que l'empresa et marca potser perds la feina. I amb l'alegria afegida de veure la teva nòmina a final de mes, que en aquestes feines és de vuit zeros. Com a mínim.

Esclaus del món digital i precari, esteu equivocats! Us creieu que la vostra vida és miserable perquè us falta adrenalina positiva! I si en voleu, recordeu que podeu d'encarregar-la a través d'una app i en 10 minuts us la portarà un altre positiu com vosaltres i d'aquesta manera farem l'economia circular precària. I serem tan feliços!!!