Al llibre “Les clavegueres de l'estat” (Catedral), en Jaume Grau hi detalla tot un tractat sobre el tema. Allà hi explica que dos mil anys abans de Crist a la Xina ja existia la figura de l'espia, que servia per obtenir informació de les dinasties rivals per usar-la en benefici propi. Al segle XIV, durant la dinastia Ming, ho van perfeccionar creant el primer servei d'intel·ligència de la història, un cos armat que actuava al marge de la justícia ordinària.

Els humans tenim febleses i tothom que té poder, a més, per alguna banda o altra té un costat fosc. I si no el té, es pot inventar. I aquesta és la gran aportació de França en tot això. Grau explica que el periodista Guy Birenbaum va publicar l'any 2008 un llibre titulat “Le cabinet noir. Au coeur du système Yves Bertrand”. Birenbaum hi detalla com durant el mandat de Jacques Chirac, mort recentment entre grans mostres de condol i respecte institucional, i amb el consentiment del primer ministre Dominique de Villepin, va existir una oficina dirigida per Bertrand que tenia com a objectiu destruir la reputació dels seus enemics polítics. A part de robar informació, com ja feien els xinesos 2 mil anys abans, la innovació era la fabricació d'informes falsos que després eren filtrats a la premsa amiga. I quan explica això, Grau escriu: “Li sona?”. I em temo que sí.

El cas és que el tal Bertrand es va reunir diverses vegades amb la cúpula policial espanyola durant la dècada dels anys 90 del segle passat, en el marc de la lluita antiterrorista. El combo el tenim el 5 de juliol de l'any 2002 quan un Reial decret del govern Aznar li concedia la Gran Creu del Mèrit Militar, amb distintiu blanc.

Un cop i un altre, davant dels nostres nassos, hem vist com es posava en pràctica el sistema "Bertrand, difami en 24 hores". És tan senzill com efectiu. Un mitjà publica un gran titular sobre una persona on se li adjudica ser un corrupte, un terrorista, un lladre o tenir comptes a l'estranger, tant se val. Però quan llegeixes el text que acompanya el titular, resulta que la informació mai és fruit del periodisme de investigació sinó que prové de fonts d'algun cos policial que afirma tenir una conversa gravada, un document, un indici, o van sentir en un bar com el cunyat de la propietària de la guarderia on la portera d'un veí d'un company de feina de la germana de la tieta de Tiana d'un que va al gimnàs amb el carnisser del mercat on esmorza el llauner que va arreglar l'aixeta d'un veí de la germana d'en Carles Puigdemont (per dir un nom a l'atzar) afirma que... i aquí hi va la informació probable.

Esclar, la pregunta és evident: quina credibilitat té aquesta afirmació que no ha estat provada, que existeix perquè algú diu que existeix i que apareix en un informe anònim? Per molt que ho digui un informe sense signar, ¿és tan creïble com per ser publicat amb grans titulars que no-se-qui va veure que una vegada en Carles Puigdemont (per dir un altre nom a l'atzar) va copiar en un examen de Química (per dir també a l'atzar un crim terrible)?

I el més apassionant de tot és que la persona de qui es filtra la noticia improbable 1/ no es pot defensar d'una mentida perquè, com desmenteixes amb proves una cosa sobre tu que no és ni ha succeït mai?, 2/ no et pots querellar contra ningú perquè la difamació apareix via misteriosa filtració i 3/ un cop publicat el titular, tu ja ets o has fet allò que el titular diu que ets o has fet. I si no que ho preguntin a Xavier Trias i el seu famós compte secret que mai no fou, però que li va fer perdre una eleccions i que avui en dia encara hi ha gent que creu que la mentida era certa.

Imagini's si anem bé que en aquesta gran Edat d'Or del periodisme que ens ha tocat viure, que el més greu de la professió no és que individus que es fan dir periodistes publiquin entrevistes inventades i continuïn col·laborant en mitjans de comunicació, sinó que comparat amb la resta, això és morralla.