El retorn de la canalla a l'escola ha coincidit amb el retorn del cas Tamara Carrasco. Un clàssic. El cas Tamara vull dir. L'abril del 2018 va ser detinguda acusada de terrorisme, rebel·lió i sedició per guàrdies civils vestits amb armilles antibales i duent armes llargues. La imatge de la Tamara va ser repetidament mostrada a tots els mitjans de comunicació on va ser assenyalada com a culpable des del minut ú. El seu crim va ser enviar un missatge a un grup de whatsapp convocant una manifestació. Traslladada a Madrid, i un cop ja estava aconseguit l'espectacle mediàtic buscat, va ser posada en llibertat -perquè l'acusació no se sostenia per enlloc- i encara es va haver d'estar un any i mig sense poder sortir de la seva ciutat. Durant aquest temps el seu cas va estar en un hiperespai judicial ja que en el pas de la causa de Madrid a BCN inicialment ningú se'n va fer càrrec. Finalment va ser absolta pel jutjat penal i per l'Audiència de BCN amb una sentència molt crítica amb l'actuació de la policia i de la Fiscalia.

Naturalment, com sempre passa, no ha passat res. Em refereixo a la deficient actuació d'aquests dos estaments. I dic “deficient” perquè 1/ sóc un ciutadà generós i 2/ encara fa massa calor com per començar a haver d'anar a declarar acusat de vagi-a-saber-què. Doncs bé, la Fiscafina encara no n'ha tingut prou i ara ha presentat un nou recurs. Davant del Tribunal Suprem. Vaja, que han decidit jugar a la loto, a veure si els toca, però amb els nostres diners i amb un temps que, mentre el dediquen a aquest cas no el dediquen a d'altres on si hi hauria molt a fer. I a dir.

L'argumentació emprada és d'una solidesa comparable a l'estat físic habitual de Démbélé. Si vostè està llegint això mentre condueix o s'està drogant, sisplau pari un moment perquè tindrà un impacte. Sosté la Fiscafina que a Tamara Carrasco se l'ha de condemnar als set mesos que li demanen perquè “n'hi ha prou que s'hagi provat que l'acusada va enviar un determinat missatge amb un contingut que, potencialment era capaç d'incitar als desordres públics” i que, per tant, “no cal que aquests desordres es produïssin efectivament perquè el delicte fos consumat”. Traducció: “Si la meva àvia fos viva i tingués rodes seria una bicicleta, per tant participaria al Tour de França i després seria condemnada a cadena perpètua”. SEN-SA-CI-O-NAL! I AMB FOL-RE I MA-NI-LLES!

Jo, mirin, de veritat, intentaré dir-ho de la manera més farcida d'afecte i entranyable de la que sóc capaç. A veure... millor deixar-ho córrer. Ja està. Ja ha passat. El tema està mort. I enterrat. Oi què sí? Doncs deixin-lo allà quietet. Si és que ja els ho han dit dos cops, que no, que això seu no s'aguanta per enlloc. Què és el que no han entès encara? Escoltin, és que ho han fet molt amablement, però els han destrossat l'estratègia. Quants cops més necessiten que els passin la mà per la cara per captar la realitat? Si, entenc que quan sempre guanyes, i si cal amb l'àrbitre pujant a rematar els córners con sumo agrado, el dia que perds et quedes molt fotut, però és que la vida és així.

Ho van intentar? Sí! No ha pogut ser? No! Doncs escoltin, fora. Es reconeix i llestos. Sí és que a més ja van aconseguir criminalitzar el dret a la protesta, van obtenir la gran victòria de que molts ciutadans ara tinguin por d'exercir el seu dret a manifestar-se i van petar-se els drets civils de la gent amb una folgança mai vista. Què més volen? Què pretenen? Què busquen? És que no els val la pena. Perquè això que fan acaba sortint als mitjans. I la gent llegeix les interlocutòries. I en fa bromes. Els hi paga la pena? Els surt a compte humanament i professional o això tant els hi fot? També.

No seré jo qui vagi pel món donant consells però ja que, a pesar de tot, no els passarà res, perquè a vostès mai els passa res, seria una bona idea anar cap al departament dels recursos, xiulant el pont sobre el riu kwai, com dissimulant, oi?, i amb molta discreció diuen: “Mirin, saben allò? Venim a retirar-ho, tots plegats farem com si no hagués passat res, tal dia fotrà un any i Bon Nadal!”. I ja està.