Aquest matí, la fiscal en cap de Barcelona, la senyora Anna Maria Magaldi, ha convocat una molt poc habitual roda de premsa. I dic molt poc habitual perquè tot just aquesta és la segona que ha convocat en molts anys.

No tinc cap interès ni cap ganes d'entrar en polèmica però, com que hi he estat citat i la cita que s'ha fet relativa a la meva persona no s'acosta gaire a la realitat, i per evitar malentesos derivats i no desitjats per cap de les dues parts (espero), em veig en l'obligació de puntualitzar l'afirmació relativa a la meva persona i recordar el que vaig escriure realment i textualment.  

I jo ara, aprofitant, podria donar la meva opinió sobre les diverses afirmacions i valoracions realitzades per la senyora Magaldi, perquè les ha fet públicament i en roda de premsa. I les podria criticar. I potser en alguna de les meves crítiques ella no només no hi estaria gens d'acord sinó que possiblement hi estaria totalment en contra. Però insisteixo, i que quedi molt clar, aquesta peça no va d'això. No va de crítica, va de puntualització.

El que si faré, i com no podria ser d'altra manera, és condemnar els insults que va rebre. I, de pas, condemnar també enèrgicament els crits adreçats al fiscal del cas, el senyor Emilio Sánchez Ulled, sobretot els expressats per un senyor que, situat darrera de dues tanques de seguretat i a l'altra banda d'un carrer per on hi passaven els cotxes, no parava de repetir “Fiscal, compra't un tractor”.

I el que també faré, i sobretot, és respondre a una cita que la senyora Magaldi ha fet sobre la meva (humil) persona. I si ho faig és perquè m'ha adjudicat haver escrit una cosa que jo no he escrit.

Si vostè em fa el favor, en aquest fragment d'àudio pot escoltar la pregunta del company de TV3 David Melgarejo i la resposta que ens ocupa.

I per si ara mateix no pot escoltar el tall, li ho transcric:

PREGUNTA: Li agradaria ser fiscal en cap?

RESPOSTA: No. No sé si ve a tomb de... no sé si està per aquí... (referint-se a mi). Un article. “La senyora del darrera” d'El Nacional, on el senyor Forn es plantejava que la meva presència cada dia en el judici, plantejava varies possibilitats i una d'elles és que jo volia “ascender” (sic). No, no és això. Fa molts anys que jo he pogut estar a la Fiscalia Superior de Catalunya i no ho he demanat mai”.

Doncs bé, com queda demostrat amb el fragment que adjunto, a la peça jo NO EM PLANTEJO EN CAP CAS diverses possibilitats. Jo no em plantejo res. Em limito a reproduir el que vaig escoltar:

Allò era una crònica. I a les cròniques expliques el que veus i escoltes. I el que està escrit és que “persones relacionades amb els acusats” van fer l'afirmació que se m'atribueix com a plantejada per mi. I, com és evident, jo no sóc cap persona relacionada amb els acusats.

On si que vaig fer una valoració personal és quan vaig escriure: “desconec els motius pels quals la senyora Magaldi ha estat allà (...) però hi podria ser per aquests motius (em refereixo als comentats pels familiars) o per donar suport al fiscal, perquè considerava que pel seu càrrec havia de ser-hi, o senzillament perquè li venia de gust”.  

Per tant, a l'article "La senyora del darrere" d'El Nacional, el senyor Forn NO es plantejava que la presència de la senyora Magaldi cada dia en el judici tingués relació amb la possibilitat de fer mèrits per “ascender”. Ni ho plantejava ni ho afirmava enlloc.

Haver sortit durant 5 dies en directe i durant unes quantes hores per TV i després haver aparegut a tots els informatius d'Espanya matí, tarda i nit ha convertit la senyora Magaldi en un cara molt popular. I aquesta fama sobtada ha tingut uns efectes indesitjats, com aquest dels insults. I entenc que això li vingui de nou, i que fins i tot estigui desubicada per la situació. Sí, perquè normalment els fiscals són gent anònima que fan la seva feina sense buscar cap protagonisme. I al judici pel 9-N, més enllà dels acusats, els advocats, el jutge i el fiscal, la senyora Magaldi ha estat una de les grans protagonistes. 

I això és així perquè ho és, no perquè ho digui jo.