L’exgovern del PP va repetir, i repetir, i repetir, i repetir que no comentava sentències i que respectava les decisions judicials. Bàsicament, perquè normalment eren decisions que afectaven a altres. I negativament. Sobretot a catalans colpistes, racistes, supremacistes, nazis i macrobiòtics addictes a la quinoa i traficants de tofu.

Fins que va arribar la sentència del cas Gürtel. Llavors Dolores de Cospedal, secretària general del PP (i en aquell moment encara ministra de Defensa), va considerar que no passava res si la comentava una miqueta i criticava una miqueta la decisió judicial. Va, que un dia és un dia i tampoc no passa res.  

Total, que Cospedal va preguntar-se a si mateixa retòricament, en veu alta i davant de periodistes: “És que els jutges són infal·libles?”. Com dient, oi? I a continuació va afegir: “Per molt que ho digui un jutge, jo no tinc constància d'una comptabilitat B al PP. No hi ha cap caixa B, encara que ho digui un jutge”. Només li va faltar un “qui s'han pensat que són?”.

L’exgovern del PP va repetir, i repetir, i repetir, i repetir que no intervenia en les decisions judicials. Oblidant (petit detallet) que la judicialització de la política i la politització de la justícia l'estaven activant ells (i elles). A través del fiscal general de l’Estat i de les diferents fiscalies que actuaven sota les seves ordres. Primer amb José Manuel Maza, que Déu el tingui a la glòria, i després amb Julián Sánchez Melgar.

Maza, autor intel·lectual del delicte de rebel·lió, que comporta ús de violència, va centrar la pilota perquè el jutge Llarena rematés en planxa i acabés enviant 9 persones a la presó. Preventiva. Maza, autor intel·lectual del “Trapero, te vamos a dar pal pelo” i que va quedar-se amb les ganes de veure el major entre reixes perquè la jutgessa Lamela va parar-li els peus.

Però el temps passa. Inexorable. I el govern del PP s'ha desfet com un bolado. En només dos dies. Com s'ha desfet el fiscal general, càrrec nomenat pel Gobierno. Veurem qui el substitueix i què fa.

Però, de moment, i només avui, ja han caigut dues clatellades. I amb la mà oberta. La primera amb el cas Tamara Carrasco, la membre d'un CDR acusada en un primer moment per la fiscalia de terrorisme, motiu pel qual va ser detinguda. L'Audiència Nacional va deixar-ho en desordres públics i aquest matí, per segon cop, li ha dit al ministeri públic que de presó, res de res. I aquest tema també comença a desfer-se com un bolado.

La segona, amb mà oberta i efecte molla, ha estat la decisió, també de l'Audiència Nacional, de decretar llibertat sense cap mesura cautelar per a les tres persones que acompanyaven Carles Puigdemont a Alemanya quan va ser detingut, i que també van ser detingudes tot i no existir contra elles cap ordre. Un altre cas que fa cara d'acabar convertint-se en sopeta de bolado.

Semblaria, doncs, que hi ha motius per tenir una certa esperança en el restabliment d'una certa justícia justa, però sense passar-se. Home, sí, millor això d'ara que una puntada al paladar, però el despropòsit dels últims mesos ha estat tan vulgar, tan ordinari, tan groller i tan xavacà, intel·lectualment parlant, i la indefensió ha estat tanta que això no s’oblida només perquè ja no s'acusi de terrorisme a una persona que va aixecar les tanques d'una autopista. Ni perquè deixin en llibertat a qui en cap cas haurien d'haver estat detinguts.

La justícia espanyola té un problema. Greu. Les decisions político-partidistes han deixat la seva imatge en una posició tan feble que no n'hi haurà prou a desfer el camí fet pel pedregar sinó que hauran de treballar per convèncer-nos que això no tornarà a passar.

Mai més.