Catorze hores després de saber-se que el PP havia passat d'onze diputats al Parlament a només tres, Mariano Rajoy ha comparegut per xiular 'El cóndor pasa'. El seu partit s'ha fotut una galeta que supera amb escreix la producció quinquennal de Birba, Trias i Cobo, per citar només tres marques, i l'endemà el presidente compareix per dir que la terra és plana i que es reunirà amb Inés Arrimadas. És ben bé allò de no voler acceptar la realitat. O no voler-la entendre. I així els va. Encara que donin per descomptat ser irrellevants a Catalunya.

Però Rajoy també ha aprofitat per insistir amb un argument molt seu i que ell i els seus s'ocupen de repetir-lo sempre que poden perquè acabi quallant entre la gent que els encantaria que fos així. I que els agradaria tant que fan tots els possibles perquè sigui així. Sense èxit. I aquest argument es diu “els indepes han fracturat la societat”. Un argument que, desenvolupat, inclou “per culpa del Procés, les famílies han deixat de parlar-se, els companys de feina han deixat de parlar-se, els amics han deixat de parlar-se i els veïns han deixat de parlar-se”.

Bé, un servidor té familiars amb qui fa 30 anys que no em parlo. Ni ells amb mi. I no tinc previst tornar a dirigir-los la paraula la resta de la meva vida. I, segons tinc entès, el Procés va ser posterior a la nostra entranyable relació.

Bé, un servidor té companys de professió amb qui no tornaré a parlar mai més. I no és per culpa del Procés, sinó perquè són uns miserables. Com a periodistes i com a persones.

Bé, un servidor ha tingut amics (i amigues) que, com li passa a tothom, han desaparegut de la meva vida per diferents motius. Com jo de la seva. I n'han entrat d'altres. A mi i a ells (i a elles). La vida és evolució.

Bé, un servidor ha tingut veïns amb qui no m'he parlat mai. Però perquè ni ens hem conegut. Teníem diferents horaris, diferents rutines i no vam coincidir ni a l'ascensor, perquè alguns edificis on he viscut no en tenien. I crec que el Procés no té cap relació amb aquesta qüestió.

Vaja, que a la vida deixes de parlar-te amb molta gent i comences a parlar amb d'altra i ningú es dedica a dir que la vida té la culpa del trencament de les relacions humanes. 

Però després hi ha el moll de l'os, carregar contra l'altre la presumpta situació que denuncies. Ho he escrit altres vegades i insisteixo: si dues persones veuen una situació determinada d'una manera oposada i arriba un dia en què una d'ells diu: “escolta, parlem-ne, perquè jo no estic còmode i crec que hauríem de posar-nos d'acord per trobar una solució” i la resposta de l'altre és “doncs la situació seguirà com fins ara perquè ho dic jo”, ¿qui té la culpa del “trencament”?

Imaginem que vostè cada dia dina en un restaurant on de primer plat sempre li serveixen sopa. I un dia diu que vol una altra cosa i el cambrer li diu que sopa o sopa, i vostè li diu que sopa no, i ell li diu que sopa sí, i vostè que no, i ell que sí, i al final vostè li acaba dient: “doncs, o s'acaba la sopa o me'n vaig a un altre restaurant”, de qui és la culpa que vostè vulgui marxar? I si, a més, el cambrer comença a cridar pel restaurant que vostè vol arruïnar-li el negoci perquè no accepta menjar una sopa boníssima, i l'insulta, i el pega, i el denuncia, i el fica a la presó... i, a més, va dient que vostè vol trencar la convivència... i aconsegueix posar-li tots els clients en contra, qui té la culpa del “trencament”?

I qui diu sopa, diu el que vostè vulgui.