A Espanya hi ha molts experts en fracturologia catalana que emmudeixen quan es tracta de parlar de la fractura espanyola. Sí, Espanya, aquest estat europeu que prefereix repetir eleccions les vegades que calgui abans que posar-se a pactar governs de més d'un partit. Esclar, com que unes eleccions generals són barates i només costen al voltant de 190 milions d'euros, allà tothom amb la boca tancadeta, perquè aquí només costen diners “les ambaixades” dels catalans. Res, que la demagògia va barata.

Total, que allò del “roja antes que rota” funciona segons quins dies. I els dies exclosos són quan la cosa va de governs. I això inclou els mateixos partidaris de l'Espanya roja, que estan immersos en la política adolescent del...

―Penja tu!

―No, tu!

―Tu primer!

―Quan pengis tu, penjo jo...

I qui diu “penja” diu “pacta”. I és així com avui han quedat inaugurats dos mesos de campanya electoral. De tediosa i pastosa campanya electoral que estarà plena de retrets i desqualificacions. Només de pensar-ho m’entra una badallera que m'arriba a la Jonquera.

Perquè al setembre, ni investidura ni mandangues. Sánchez i els seus assessors han optat per jugar sense parar a la ruleta demoscòpica fins que els surti el número que volen. Com que de moment els ha sortit bé... Però no cal que li recordi que en tots els jocs d'atzar, la banca sempre guanya. I és el que els ha dit avui Gabriel Rufián, disfressat de Rufián i Lleida, en un discurs que ha estat molt bé: Vigilin, que la sort té ratxes. I les ratxes s'acaben. I quan ets un ludòpata de la demoscòpia has de saber quan aixecar-te de la taula de joc perquè en un moment ho pots perdre tot. I si no, que ho preguntin a Mariano sé fuerte.

És evident que a Pedro Sánchez ni li ha passat pel cap pactar amb Unidas Podemos. En cap moment. I em temo que als d'Iglesias tampoc gaire. Han marejat la perdiu amb el penja tu, no, penja tu, però quan dos volen pactar de veritat, el tema no ve d'un ministeri. Ni de dos. Si volen pactar, pacten i després ja ho trobarem. Fixi's com va anar a Andalusia.

Disculpi la comparança, però això dels pactes funciona com quan dos (o tres, o quatre, o més) volen refregar-se amb alegria. Si els ve de gust, queden per sopar, o per anar a la platja, o per anar a passar el dia no-sé-on. I primer queden i després es posen d'acord en el restaurant, en la platja o per on voltar. Si el primer que fan és mirar les agendes i jo avui no puc, demà tinc podòleg i demà passat haig de passejar el gos, malament. I si després d'un mes troben un dia però es posen a discutir si millor un italià, un japonès, un d’arrossos o un de cuina anglesa i, a més, trien aquest últim és que realment no volen refregar-se.

Doncs això és el que ha fet el senyor Pedro. Sánchez. Ara bé, ens ho ha embolicat tot amb els cartells electorals de la seva campanya electoral de la tardor. I se li notava massa. Sí, directament a la tardor perquè al setembre tornarem a estar igual que ara. Perquè el PSOE només suma amb Unidas Podemos i el PSOE no vol sumar amb Unidas Podemos. Bé, potser sí que ells voldrien, però el cosí de l’Ibexsol no els ho permet.

I no els ho permet perquè ells són qui paguen les dues factures. La de la fractura electoral i la de la unitat indivisible de la pàtria, que en el cas que ens ocupa són complementàries.