Des que va anar al Parlament a passejar la seva fatxenderia i la seva prepotència, Daniel de Alfonso té a Catalunya un club de fans situat al mateix nivell que el de Cristiano Ronaldo. I la gent li té ganes. Per això quan dimecres va aparèixer en Gabriel Rufián posant en practica allò del "jo, això teu, i dos ous durs", molta gent va aplaudir fins i tot amb les orelles.
A partir d'aquí, el debat sobre les formes i el fons. El diputat d'Esquerra defensa la seva actitud i molts el critiquen. Aquí té el resum del que va passar durant la compareixença, perquè potser tres dies després i havent escoltat tot el que s'ha dit, les coses es perceben diferents.
Se suposa que un servidor, pel fet d'escriure en un lloc on hi diu "opinió", hauria de tenir una opinió sobre el tema. I, a veure, sí, la tinc. I li diré més, en tinc dues: a favor i en contra. Però no tinc clara cap de les dues. Així com al debat d'investidura no vaig dubtar en donar suport a Rufián perquè creia (i crec) que no només tenia raó sinó que no va insultar ningú del PSOE, aquest cop tinc dubtes. Per què? Doncs perquè la forma ha permès als defensors dels dos conspiradors desviar l'atenció i no parlar del fons. Vaja, que les maneres han estat usades com argument per tapar la immoralitat del contingut de la conversa. Una cortina de fum que els ha donat l'oportunitat de canviar el debat. De fet, això que està llegint és un exemple. En comptes de parlar de com van mentir els dos compareixents i de l'impacte mediàtic de la seva estafa intel·lectual, estic parlant de l'impacte mediàtic de la intervenció de Gabriel Rufián.
I, sí, estic d'acord que en aquella comissió van dir-se coses i van fer-se gestos molt més greus que el que va poder dir i fer Rufián en la seva intervenció. Però els espectadors només vam veure i escoltar una ínfima part. Passa igual als plens del Congreso quan qui és al faristol va escoltant com l'insulten, però com que per TV ni veiem ni escoltem res, si l'orador s'hi torna, qui queda malament és ell i no el troll parlamentari.
Total, que al final el PP, en comptes de donar explicacions sobre la conspiració del ministre de la policia i un jutge amb sobredosi de testosterona, ha exagerat les formes d'un diputat i s'hi ha amagat darrera.
Aznar no interessa (ni als seus)
Terrible. Bertín Osborne convida al gran José María Aznar al seu programa d'amable conversa-raspallada i resulta que no se'l mira ningú...
De tots els programes que ha fet en Bertín convidant gent a quedar com "un campeón", inclosos els fets durant la seva etapa a TVE, el d'Aznar és el menys vist i l'únic que ha caigut per sota dels dos milions d'espectadors. Ei, i no ha caigut una miqueta, no, ja que la mitjana va ser de 1.677.000 espectadors i un 13% de share. Per tant, la classificació negativa a dia d'avui queda així:
- Programa 41 (Raphael): 2.214.000 (14,5%) - Telecinco
- Programa 14 (jurat 'MasterChef'): 2.001.000 (17,5%) - La 1
- Programa 55 (José María Aznar): 1.677.000 (13,0%) - Telecinco
Però, per què va passar això? Quin problema té Aznar? O, millor dit, quin problema té la gent amb Aznar? La Vanguardia, usant també el concepte "enfonsar" al seu titular, va fer una peça on s'ho preguntava. I s'ho responia.
I les respostes són que 1/ Aznar interessa més els comunicadors que a l'audiència, 2/ el format de l'inici del programa va ser demolidor. Va començar a les 22.00 per evitar competir amb El Hormiguero (A3. o sigui, la competència) i van estar-se mitja hora avançant continguts, de tal manera que l'entrevista realment no va començar fins dos quarts d'11 i la gent va desertar, 3/ la durada eterna d'un programa que va acabar passats 2/4 de 2. TRES HORES I DOS QUARTS D'AZNAR!!! I amb sis talls publicitaris de més de sis minuts... ETERN!!! i 4/ i el punt més important però menys evident de tots: el contingut de la xerrada.
Efectivament, Bertín és molt amable amb el convidat, però amb Aznar ho va ser encara més. No va entrar en cap tema, no ja polèmic, sinó mínimanent punyent. Com diria en Ferran Monegal, allò va ser un massatge. I fins i tot li van fer les puntes. Ara bé, el millor de tot és que, coneixent el personatge, tan encantat d'haver-se conegut tot ell, aquest fracàs haurà estat un cop massa dur perquè no descartem que aviat hi hagi un intent de refer-se mediàticament del desastre...
Guerra de propaganda al PSOE
La guerra mediàtica que lliuren Susanistes i Pedristes a twitter és realment interessant. Propaganda va, propaganda ve. Els uns inflen els seus actes i als altres els desinflen. I viceversa. El passat cap de setmana va succeir a Canàries. L'alcalde de Jun, un molt conegut socialista de base i amb molt de seguiment per part de les bases (i Pedrista), va piular això:
De seguida el Susanisme li va respondre: 
Seguirem atents aquesta guerra interna de propaganda...
L'anunci maleït
Miri's aquest anunci:
Típic cas d'anunci amb pretensions d'enviar un missatge i que acaba retirat per les queixes de la gent. La que hi fa de model és realment model (o això diuen) i es diu Kendall Jenner. Pertany als Kardashian, una família convertida en un grup de gent que és molt famosa perquè cada dia surt una noticia sobre la seva vida. I cada dia surt una noticia sobre la seva vida perquè són famosos. I així fins l'infinit.
La xarxa va criticar l'anunci per haver-se apropiat dels moviments socials i de resistència cívica per vendre sucre amb bombolles. Des de gent anònima fins a Bernice King, la filla de Martin Luther King. Potser va influir que el vídeo va publicar-se el 4 d'abril, just 49 anys després de l'assassinat del seu pare:
"Si papà hagués sabut el poder de Pepsi", deia la Bernice. I la marca va haver de retirar l'anunci. Un anunci que, mentre es retirava, era vist per tothom i sense necessitat de ser emès per cap TV. És a dir, sense haver de pagar. A canvi, van haver de suportar infinitat de memes on s'ironitzava sobre la presència de la marca en moments importants dels moviments de protesta:
L'Efecte Messi
Primer va ser aquest vídeo:
I dimecres va ser aquest gest després de fer-li un gol al Sevilla:
I a partir d'aquí molta gent va saber que existia la campanya #paralosvalientes, que impulsa la construcció del Barcelona Pediatric Cancer Center. I també a partir d'aquí molta gent ha començat a col·laborar fent donacions econòmiques. Però per sobre de tot, aquest gest va servir per recordar que en aquest moment hi ha molts nens i les seves famílies lluitant per vèncer el càncer. I que aquesta guerra només podem guanyar-la entre tots.
I que un jugador de futbol, una espècie sempre tan egoïsta i criticada per la seva poca implicació, faci aquest gest, això no es paga amb diners.
Dit això, bona setmana mediàtica i que sigui lleu...