En aquest cicle de notícies que ens amarguen (molt) la vida, avui hi ha entrat amb molta força el preu dels combustibles i de l'energia. La conjunció negativa és perfecta. Perversament perfecta. Quan fa un temps ja se'ns havien acabat els adjectius relatius al preu rècord de l'electricitat i això del que pagàvem per la llum era com les jornades castelleres (quan hi havia jornades castelleres), que la d'aquell dia sempre era la millor de la història, ara resulta que l'estem esmicolant (el preu rècord). La gent mooolt rica ja no es compra collars d’or de 560 quirats (o més) amb brillants com melons i que els pengen fins els peus (els collars), sinó que es posa al front una factura de la seva companyia d'electricitat enganxada amb un gomet. Això sí que és poder i luxe de veritat!

Però és que el preu del quilowatt ja no està sol. Als anys 80 del segle XX, els ionquis atracaven benzineres per comprar-se una dosi. De cavall. Ara, a finals del primer quart del XXI, quan vas a buscar la teva dosi de benzina, qui t’atraca és el pobre treballador que està a la caixa, just darrera dels xiclets, els caramels, les xocolatines i les ofertes estranyes, i que compleix ordres de qui posa els preus. I qui posa els preus? Ah, doncs el mercat!!! Que és el mateix ens indefinit que posa els preus del gas, una factura que quan la reps, més val tenir a mà un desfibril·lador... però que funcioni a pedals, perquè si l'endolles a la corrent, cagada.

La qüestió és que no fa gaire els preus pujaven per culpa de la COVID. Ara que ja ha desaparegut, pobreta, l'encariment és per la invasió de Putin. I un cop Putin, o bé continuï com si no hagués passat res, o bé acabi al Tribunal de La Haia, no pateixi que ja inventarem una altra excusa.

“Oh, és que depenem dels combustibles fòssils”, sentim dir sense parar. I els que no hi entenem gens (d'això tampoc) pensem en veu alta, innocentment: I allò de l'energia solar, com ho tenim? “No, és que els horts de plaques solars afecten el paisatge”. Ah! I els parcs eòlics? “No, els de les muntanyes també modifiquen el paisatge i els del mar ho trinxen tot”. Perquè de les nuclears ni parlar-ne, oi? “No, no, naturalment!”. Llavors, que fotem? I és en aquell moment quan la resposta a la pregunta fot unes giragonses argumentals tan incomprensibles com impossibles de seguir. És una pena que els ignorants no estiguem a l'alçada.

I llavors apareix la frase-concepte que ho ha de solucionar tot: “mentre el preu de l'energia i els carburants puja sense parar, tothom al sofà de casa mirant-s'ho sense fer res en comptes de sortir al carrer”. Molt bé. Sortir al carrer a fer què? A manifestar-se? Perquè el govern de torn -el més progressista de la història o el que sigui- faci què? Com se'l pressiona, amb una mani d'un dia? Ah no, que centenars de milers de persones estem disposats a sortir als carrers de totes les ciutats del país els mesos que facin falta fins que aquestes companyies que guanyen els milers de milions com qui menja tramussos s'adonin que estan putejant la gent en excés i acceptin guanyar-ne molts menys perquè tenir llum és un bé bàsic. Molt bé, en aquest cas, perfecte. I llavors, quan diu que comencen aquestes manifestacions? ¿Just després que el president de torn baixi els impostos que paguem els ciutadans per l'electricitat i els preus continuïn pujant o abans que nacionalitzem les companyies? 

Estic dient que no fem res? No. Pregunto si els que diuen que estem tots callats al sofà sense fer res estan disposats a sortir ells al carrer els primers i a cremar-ho tot. Simplement. I que si és així, endavant!