En política, una cosa és el que diuen els partits i una altra cosa diferent és la veritat. I després hi ha la realitat, que és el que percep la gent.

Quan els convergents van adonar-se que el pujolisme s'havia estavellat en una corba d'una carretera andorrana, van decidir matar el pare i presentar-nos un nou partit. Però la gent va assimilar que aquell era el mateix partit, canviat de nom. Allò era la Convergència de tota la vida tunejada, com en júnior tunejava Ferraris comprats al desballestament per convertir-los en cotxes de luxe. O almenys això ens van dir al Parlament que era el que feia.

Però, ves per on, avui un dels membres de l'històric pinyol convergent, vella guàrdia en estat pur, pot haver matat definitivament Convergència. I pot haver obert les portes a l'autèntica regeneració dels defensors d'aquell catalanisme ara independentistes que representen els botiguers que ara són emprenedors perquè ara els botiguers es diuen Muhammad, Abdul i Tariq. L’espai hi és, ara falta que sàpiguen aprofitar la situació iniciada avui per tornar-lo a ocupar.

En Germà Gordó ha arribat al seu propi carreró sense sortida. L'home eficient i discret, el que va fer la feina que li va ser encarregada de la millor manera possible, fa olor de pólvora. I ha optat per enrocar-se. El problema és que ja no existeix el tauler on havia jugat la partida d'escacs fins ara.

Al seu moment Gordó va pressionar Mas per anar a les llistes i contractar-se així una assegurança de vida política. I va aconseguir-ho. Perquè tenia unes peces imbatibles. Ara ho ha tornat a fer, però Mas no només ja no viu al carrer Còrsega, sinó que ni la seu del partit és ja al carrer Còrsega. I ha anat a trucar a la porta de la nova seu i els nous inquilins li han dit dues coses: 1/ perdoni, vostè qui és? I 2/ no, miri, aquí ja no juguem a escacs.

Ara Gordó s'agafa al seu escó per comprar temps. I al PDeCAT també agafen, però en el seu cas, una gatera descomunal a còpia de brindar per la situació. Perquè resulta que la nena aquesta de Vic que fa cara de no haver trencat un plat en sa vida i el xicot aquell de Manresa que és massa bon xicot per ser polític, poden presentar-se davant de la societat, ara sí, dient: “No hem mort el llop del tot, encara... Però està molt ferit”. I, sí, pot ser que Gordó estiri de la manta. I si això passa, el terratrèmol serà de magnitud 3 a l'escala Conver que ha estat durant massa temps de magnitud 3, però l'epicentre ja no estarà en el PDeCAT. Ni en el Procés.

Van anar per Pujol creient que afeblirien el Procés, sense adonar-se’n que Catalunya ja no és Pujol. Potser va ser-ho per a un sector important de la societat, però el món ha canviat. I el Procés tampoc és Artur Mas, que alguna cosa hauria de dir sobre el que està passant. I quan la digui, potser ens sorprèn perquè ha passat dels escacs al surf i ara és un reputat expert en cavalcar onades gegants.

El Procés no és ni Pujol ni Mas perquè el Procés és la gent farta de moltes coses. I seguirà sense ells. I sense Gordó, que en aquest moment té una data de caducitat política inferior a la d'un iogurt industrial acabat de fabricar avui mateix. I li diré més, sense ells el Procés, com a moviment transversal, es treu la crosta de la sospita i és una serp lluint una pell nova i absolutament lluent.

Ningú sap com acabarà el Procés, però sí que sabem que el Procés ha acabat amb una certa manera de fer les coses i, sobretot, està acabant amb l'antic règim (tot i que això no vol dir que repetim els seus errors). I això ho estan començant a entendre a Madrit (concepte). Per això temen que al final la societat espanyola, que és una cosa molt diferent de qui controla els mecanismes de poder a Espanya, també acabi iniciant el seu propi Procés. Per això Rajoy ha passat de dir “no puedo” a dir “no puedo ni quiero”. Esclar, perquè seria la fi del que representa. Ell i tots els seus, inclosos els que es dediquen al mateix que ell i no són del seu partit.