Sap la frase aquella de “totes et ponen”? Doncs avui l'advocat Gonzalo Boye se la pot aplicar perfectament. I, sap per què? Perquè han coincidit en el temps dues circumstàncies que li donen la raó en dues qüestions que, per si mateixes són menors, però que sumen molts bonus en el global de les seves tesis. M'explico.
Sap tot allò de les euroordres? Doncs bé, una de les diverses batalles de la guerra jurídica entre el jutge Llarena i Gonzalo Boye era saber què passava amb la immunitat dels europarlamentaris Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. El passat juliol el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) va rebutjar retornar-los-hi, amb la qual cosa estava confirmant, contràriament al que defensava Llarena, que les euroordres i el procediment relacionat amb elles estava totalment suspès. La resposta del club de fans polític i periodístic del jutge va ser clamar contra l'advocacia de l'Estat. Deien que un informe defectuós d'aquest estament tenia la culpa de la decisió europea.
Lamentablement per a Llarena & His Clappers, poc temps després al jutge li va caure una altra clatellada derivada d'aquesta. Aquest cop va ser a l'Alguer amb aquella detenció vista i no vista del president Puigdemont que va servir per confirmar el que defensava Boye i que era també la tesi de l'advocacia de l'Estat -perquè no era possible cap altra- i contra qui el nacionalisme político-judicial radical va carregar. I ho van fer per nacionalistes radicals i, també i de pas, per desgastar Pedro Sánchez. Doncs bé, la persona que va elaborar aquell informe era Sonsoles Centeno. Des d'avui ja no exerceix d'advocada de l'Estat. I sap per què? Perquè s'ha agafat l'excedència i se n'ha anat a treballar com a sòcia d'un reconegut bufet que obre seu a Brussel·les.
Si escolti, aquestes coses passen. Quan la gent que en sap i actua professionalment és engolida per un sistema de mediocres pels que la llei és el que ells diuen i no el que diu la llei, acaba farta i se'n va. El problema és pels que patim els que es queden. Quan es valora la fidelitat i l'obediència i no els mèrits, el nivell acaba sent el que és. I després ens sorprenem de les decisions de la Justícia europea que, casualment, mai, ni un sol cop, els donen la raó.
Però és que, una estona després de saber-se aquesta notícia, ha aparegut un dels serrells del famós “Cas Alay” també conegut com el dels “Cent mil soldats russos entrant per la Diagonal”. ¿Recorda que el “prestigiós” New York Times havia publicat fa tres mesos una no menys “prestigiosa” peça on s'afirmava que existia un informe de la intel·ligència europea confirmant la vinculació del professor Alay amb l'espionatge rus? I, esclar, com que Alay és el cap de l'oficina del President Puigdemont, aquesta era la prova definitiva que demostrava la connivència del Procés amb Putin i, per tant, validava l'operació Vólkhov. Doncs bé, avui Josep Borrell, en persona i en qualitat d'alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat de la Unió Europea, ha sortit a dir que... no hi ha informe! Ni existeix ni ha existit mai. Que, tal vegada, hagi estat fabricat a la classe dels dofins del fill d'algun dels dos autors de la peça, però el que vindria ser el Centre d'Anàlisis d'Intel·ligència de la Unió Europea no té ni idea d'aquest tema. Ah, i a més, diu que “no sap qui és l'autor de l'informe en qüestió”.
Per tant qui ara han de donar explicacions són 1/ Els autors de la peça, els senyors Michael Schwirtz i José Antonio Bautista -qui per cert aquesta tarda tenia fixada al seu compte de twitter aquesta piulada-:
Doncs bé, ells dos han de dir-nos d'on van treure un informe que ells diuen que van fer unes persones que diuen que ells no en saben res i 2/ El New York Times ha d'aclarir-nos si sabia que estava publicant propaganda camuflada de notícia basada en un informe inexistent o si els dos periodistes els van enganyar. En el primer supòsit ha d'explicar per què ho va fer i en el segon què pensen fer.
I, mentre l'Estat busca una nova advocada de l'Estat per despatxar davant del TGUE i els “prestigiosos” periodistes i el no menys “prestigiós” New York Times ens aclareix la cosa, Gonzalo Boye ja pot sortir corrent a comprar loteria perquè segur que li toca. Com sempre. Però que ens digui quins números es queda. Per comprar els mateixos.