Va passar la matinada de dissabte en un polígon industrial de Llinars del Vallés, però podria haver succeït la setmana passada o serà la vinent en qualsevol ciutat catalana. Perquè comença a ser molt habitual. Massa. Un grup de joves que feien botellot van enfrontar-se a la policia que volia desallotjar-los i finalment van ser ells qui van desallotjar els uniformats. I no, em temo que això dels botellots no va d'obrir o no això que ara en diuen “el lleure nocturn” perquè abans de la COVID ja hi havia botellots. I quan els locals tornin a obrir, seguiran existint. Perquè el botellot ja és una forma més de lleure i de socialització per a milers de persones, bàsicament molt joves.

La novetat és la violència contra la policia al moment de fer-los fora del lloc on són. Al principi fets menors i aïllats, però poc a poc, cap de setmana a cap de setmana, la cosa ha anat augmentant. I en més indrets. Fins on arribarà? Ningú ho sap, però entre els cossos policials comencen a preocupar aquestes situacions. Perquè saben que el problema no és el botellot sinó que el fenomen del botellot existeix com a reflex d'una sèrie de circumstàncies socials que la pandèmia han agreujat. Són fruit d'una realitat que, com totes, es cou a foc lent i que acabarà surant.

Comencem a tenir banlieues. Ens agradi o no. Ho vulguem reconèixer o no. Ens vingui de gust afrontar-ho o no. I ho sabem perquè el fenomen que comença a treure el nas és reconeixible. Perquè ja s'ha produït en altres llocs. No seré jo qui ara digui quines són les causes ni quines són les solucions perquè no en sóc expert, però torna aquella frase que ja van inventar els punks de mitjans dels anys 70 del segle passat: no futur. I quan no hi ha futur, passen coses i hi ha conseqüències. I no se solucionen amb més policia actuant més agressivament, que és el remei que s'acostuma a receptar des de plantejaments superficials.

Parlant del risc extrem d'incendi forestal existeix la regla dels tres trenta: temperatures superiors a 30 graus, vents superiors a 30 quilòmetres per hora i humitat relativa de l'aire inferior al 30%. Quan es donen aquestes tres condicions, només la sort pot evitar el foc. En molts barris de les nostres ciutats tenim tres trentes socials que comencen a cremar petits matolls aïllats. Ves que algun dia no hi hagi un incendi i llavors tothom s'exclamarà. Serà quan farem veure que descobrim que tenim un problema i llavors obrirem grans debats sobre les causes i les solucions, però el bosc ja estarà cremat. I, segons com, les urbanitzacions que hi havia a dins, també. I el bosc del costat estarà a punt per a la combustió.

Però és que, a més, en aquest cas cal sumar un altre factor 30 que ho converteix tot en encara més inflamable: la ultradreta. En situacions de greu crisi com ara, i com hem vist en altres moments de la història, aquest tipus de moviments tenen terreny abonat per escampar-se. Per tant, la pregunta és evident: algú pensa fer alguna cosa? Perquè els incendis, els socials també, comencen a apagar-se a l'hivern. I exclamar-se assegut a les cendres del que fou, és molt poc pràctic. I massa depriment.