Escric això quan encara no sabem exactament què ha passat a la Rambla de BCN. Circulen tota mena de rumors i d'informacions i ara mateix, si faig cas d'alguns vídeos que m'han enviat, aquesta nit les notícies no seran gaire bones.

I aquesta és la primera reflexió que se m'acudeix, els vídeos que circulen. Diverses persones han gravat imatges dels moments posteriors a l'incident i les han penjat a les xarxes. Per tant, són públics. Tothom les pot veure. Ara bé, els mitjans les hem de difondre tal qual aquestes imatges, algunes d'elles molt dures? La nostra feina és informar, però podem informar sense necessitat de buscar el primer pla. Podem filtrar. I tot i així correm el risc de caure en un sensacionalisme innecessari. O que algú consideri que hi estem caient.

Fa una estona he penjat a Twitter una piulada d'aquest mateix mitjà amb un resum de la informació que hi havia fins llavors. La peça anava il·lustrada amb una foto de la zona de l'atropellament. Era un pla general que servia per veure on i com ha acabat la furgoneta i que permetia fer-se una idea del que ha succeït.

En Josep Sala i Cullell, un català que exerceix de professor a Noruega i a qui vaig tenir l'oportunitat de conèixer i de veure'l treballar en una escola de Trondheim, me l'ha respost dient-me si aquesta foto calia. I aquí ha començat un debat sobre criteris amb algú a qui respecto molt intel·lectualment i que coneix de prop el que és el terrorisme, els seus efectes en una societat com la Noruega i, sobretot, la gestió posterior.

Evidentment, qui decideix és el professional i és ell qui ha de marcar la línia informativa. L'espectacle és una altra cosa i té altres paràmetres. Parlem d'informar. I el periodista, aplicant el seu criteri purament informatiu, pot equivocar-se. Pot creure que una imatge explica i dona elements i resultar que posa la línia massa amunt i cau en l'error. I aquí és on els receptors han de poder reclamar, queixar-se. Ara bé, tenint clar que som en aquell terreny complicat del criteri. I aquí només regeix l'honestedat del periodista, que busca informar i que es pot equivocar, però que no busca tenir més ressò per la sang que mostra.

Però aquí hi ha un altre debat. Un periodista ha de ser responsable del que fa i se li reclama que ho sigui. A un ciutadà que penja imatges no se li reclama el mateix. En un món on tots acabem sent periodistes perquè sempre hi ha algú amb un mòbil en un lloc on passa una cosa, tots hem d'aprendre a gestionar moments com els d'avui. Col·lectivament. I aprendre dels errors. Jo estic disposat a fer-ho. I m'agradaria que tot el meu gremi pensés el mateix.