Al final ha acabat passant el que es veia que acabaria passant. I només som a l'inici. I, sí, la cosa va de ventiladors de la merda als que se'ls descontrola el mecanisme i mai no saps a qui acabaran esquitxant.

S'ha dit i s'ha repetit, la causa contra l'independentisme és contra les idees. I el judici ho demostra cada dia. I uns quants no han pogut evitar que el tòpic sectari que duen incorporat a l’ADN els girés de manera automàtica el coll per evitar veure què estava passant i no haver de reconèixer la realitat.

L'Estat tenia la pasta del caneló (castigar els indepes), però necessitava la bresa (justificar l'escarment absolutament desproporcionat). I va agafar la primera carn que va trobar (una rebel·lió i una sedició inexistents) i va encarregar-ne l'elaboració a un cuiner tan obedient com destraler (endevini de qui parlo). I, esclar, això s'ha acabat notant en el resultat final, encara que ens vulguin fer passar caneló per bèstia grossa.

Quan el plat ha arribat a la taula del Suprem, per molt que els que són allà dins es passin el dia exclamant “mmmmm, que bons són aquests canelons” i “pot portar més pa per poder sucar molt”, tots sabem que no valen res (els canelons). És que, a més, es veu d'una hora lluny. La beixamel sembla guix, la pasta no es pot tallar i a dins hi ha uns grumolls de color fosc que inspiren menys confiança que una exclusiva d’Eduardo Inda.

I, sí, s'acabaran donant a si mateixos dues mil estrelles Michelin i s'abraçaran molt fort per celebrar-ho, però al restaurant no hi entraran ni els passavolants afamats que pretenen dinar canelons i peix fresc per menys de 8€.

I davant de tot això, els progres callats. Amb els indepes s'entenia perquè és superior a les seves forces, però és que davant dels seus nassos ha succeït el fenomen de l’engoril·lament claveguerià, consistent en que si vas a per uns i no et passa res, la temptació és massa llaminera per no anar a per uns altres. I és així com han arribat fins els podemites.

Escolti, és que han espiat i han inventat proves contra un líder polític i contra un partit (ei, i d'esquerres) per intentar apartar-lo de la circulació. I que la resta de partits “constitucionalistes” no diguin res, era d'esperar. ¿Com vol que diguin res si formen part del sistema i ja els va bé, oi? Però, i els progres? On són? Un cop més. Actors i actrius, cantants i cantants, artistes i artistes.

Escoltin, que ja els ho van dir. I els ho van repetir. Que la cosa no anava només d’indepes o no. I que ara ja no va, tampoc i només, d’indepes i de Podemos. No, no, va d'estat de dret. I va de qualitat de la democràcia, encara que la cançoneta dels que defensen el sistema (perquè viuen d'ell i amb ell tenen vida) es tituli “És que als rànquings d'estat de dret, Espanya està mooolt amunt”. Sí, sí, i als rànquings de l'època també hi eren molt amunt els Milli Vanilli, un grup que va vendre 44 milions de còpies i va guanyar un Grammy, però que van resultar ser un frau perquè no cantaven ells.

Problema: n'hi ha que continuen sentint els Milli Vanilli com si res hagués passat i només els preocupa qui és Milli i qui és Vanilli. I van de crítics musicals.