Diumenge a la nit una senyora va arruïnar-se la vida. I no ho ha sabut fins avui. Fa 48 hores, amb el seu nom, dos cognoms i foto va penjar al seu Facebook i en obert un text absolutament intolerable. El text va arribar a Inés Arrimadas i 48 hores després li ha respost:
A partir d'aquí, la cosa ha anat tan ràpid que poses Rosa María a Google i la primera opció és ella. En només 4 hores, Rosa María Miras Puigpinós ha perdut la feina:
Quan aquest migdia he vist la piulada d’Inés Arrimadas denunciant el cas i he llegit el text en qüestió, el primer que he pensat ha estat: però, com és possible que algú normal sigui capaç d'escriure aquesta barbaritat? Perquè aquest no és un insult que et surt en un moment en què t'has escalfat. No és un rampell. És un insult elaborat, darrere del qual hi ha un suplement de malícia. I a més, ve d'una dona, cosa que encara ho converteix tot en més bèstia. Que una dona li desitgi a una altra una violació en grup, és una desbarrada tan bàrbara, tan incivilitzada, tan horrorosa, que arribes a la conclusió que només pot venir d'algú que pateix un odi malaltís.
Però, com que aquest cas ha nascut i ha crescut a la xarxa, a part de les conseqüències legals, laborals i personals, hi ha les digitals. I una d'elles és el doble debat que s'ha generat. Per una banda el de la llibertat d'expressió i per l'altra el de si una activitat privada (i lamentable) ha de tenir conseqüències laborals.
Bé, sobre el primer, vaja... és que cap mena de dubte. Això no és un tema de llibertat d'expressió. I considerar que ho és, és un insult al propi concepte de la llibertat d'expressió. Sap allò que es diu de vegades sobre si hi ha límits o no? Doncs miri, sí, i aquest n'és un. La llibertat d'expressió s’invoca per qüestions vertaderament importants, no per desbarrades inadmissibles d'una irresponsable. No ens confonguem, que últimament darrere de la llibertat d'expressió i de la d'informació ens estan fent passar bou per bèstia grossa.
I sobre si un comportament privat, però fet en públic, ha de derivar en una pèrdua de la feina... bé, una empresa té dret a triar a qui contracta, no? Només faltaria. I de la mateixa manera que et lloguen, et deslloguen. I si una companyia perd la confiança en qui mostra públicament un comportament que danya la seva imatge, només faltaria que no la pogués fer fora.
Finalment, una reflexió sobre on és el límit de les represàlies personals. Un diari digital ha publicat la foto de perfil de whatsapp de Rosa María Miras, per tant, té el seu telèfon particular. I si el tenen ells, el poden tenir més persones. On acaba l'assetjament per un insult absolutament menyspreable i condemnable?