Ha de ser molt trist ser Alfonso Guerra. No haver estat mai ningú ni res rellevant i creure que ho vas ser tot i que encara ho ets, és la sordidesa del circ on el lleó no té dents, l'elefant té descomposició i el pallasso pateix halitosi crònica.

Quan Alfonso Guerra es creia que era algú, de vegades feia cara de superioritat moral, ajuntava les dues mans per la punta dels dits deixant els palmells separats i amb un filet de veu ens col·locava la mercaderia avariada aquella que ell realment era un paio sensible que escoltava Mahler i llegia poesia selecta. Però la realitat era que es tirava pets als ascensors, tenia la discografia de Letícia Sabater (sencera) i no passava del prospecte de l’Hemoal.

Alfonso Guerra anava de Chanel a mida i va resultar que era uns calçotets bruts dipositats en un contenidor de roba usada situat en un carrer fosc on els gossos hi van a pixar. Als mítings cridava que era un “descamisao”, que miri, tothom es defineix de la manera que creu convenient, però el problema és que ho deia cridant molt. Un senyal d'incivilització. I de populisme. Sí, perquè qui deia ser un intel·lectual sensible, era un populista de manual quan aquí encara no s'usava aquesta paraula ni aquest concepte.

Alfonso Guerra va poder enganyar un país perquè el nivell era el que era. La millor manera d'explicar el frau és a través del formatge. A l'Espanya que només havia tastat el “de bola”, un dia hi va aparèixer el “caprice des dieux”. I ens va agradar molt. Esclar, on va a parar. Va ser quan vam descobrir el brie. Però fins temps després no vam descobrir que allò era brie i que, a part d'aquest, hi havia altres varietats encara més sensacionals. Doncs bé, Guerra era el formatge de bola de batalla.

Però, a més, aquest Guerra que anava de pensador va ser el vicepresident dels GAL, una cosa molt lletja. I molt il·legal. Però el pitjor, si és que pot haver-hi un pitjor, va ser que van encarregar la feina a uns personatges que es gastaven els fons reservats al bingo, en putes i en cubates de gin Lirios fets amb coca-cola de dos litres.

Doncs bé, avui Guerra ha estat entrevistat a Onda Cero, una cosa que està molt bé perquè a la gent com ell cal ajudar-la. I primer ha parlat del president de la Generalitat i dels diputats del Parlament de Catalunya. Naturalment, per desqualificar-los:

 

I després ha parlat del PSC, també per desqualificar-lo:

 

El problema és que quan se t'ha passat l'arròs, no te n’adones i tu creus que estàs dient coses interessants, enginyoses i provocadores, però resulta que no, algú que t'estima hauria de dir-te que vagis a l’Imserso i aprofitis l’oferta “Venga a bailar Los Pajaritos al hotel Enlalíniasetecientosochentaynuevedemar de Torremolinos”. I que t'hi quedis. Però bé, no ens hem de sorprendre perquè el que ha fet Guerra és seguir el camí d'altres reputats intel·lectuals (o més) del seu partit i de la seva generació. Alguns dels quals fins i tot s’han comprat un tupè de segona mà perquè la neurona tingui companyia.

Qui fou vicepresident de Felipe, que va haver de marxar esperitat per corrupció i que ha deixat per a la història la frase “A España no la va a conocer ni la madre que la parió” ha volgut provocar. I ho ha aconseguit. Ha provocat, sí, però llastimeta. Però no una llastimeta entranyable, d'aquella que et fan venir ganes d'abraçar, sinó la llàstima que et provoca veure una rata morta.