Quan a Espanya la majoria de “progres compromesos” no sabien què volien dir cap de les dues paraules i encara estudiaven els primers cursos de batxillerat en escoles d'elit, el món ja feia anys que coneixia la senyora Joan Baez i la seva lluita en favor dels drets humans i els drets civils. De TOTS els drets humans i de TOTS els drets civils.

Perquè quan tu et poses la medalla de “progre compromès” i vas pel món comprometent-te amb les causes “progres” que “toquen”, no s'hi val triar a gust. I, sobretot, a conveniència. Els defensors de les causes “justes” han de defensar-les totes i no les unes sí i les altres no depenent de si això et pot afectar la butxaca.

Joan Baez és referent de moltes lluites des de fa 60 anys. Amb algunes, segurament vostè i jo estarem més d'acord que amb d'altres, però en el que coincidirem segur és en que s'ha implicat on ella creia que calia fer-ho sense pensar si això li podria significar la cancel·lació d'un concert, un article crític en un diari ultra o que a twitter li diguessin de tot.

Joan Baez ha anat aquest dissabte al programa FAQS de TV3 i ha demostrat que continua sent la persona compromesa de sempre i que la seva lluita continua. Ara solidaritzant-se amb els presos polítics i els exiliats catalans.

I quan la sents parlar no pots evitar pensar en els “progres compromesos” espanyols. Exceptuant tres o quatre excepcions, que s'han manifestat a favor del referèndum, la resta fa anys que estan muts. Han desaparegut totalment. I després hi ha el cas d'en Joan Manel Serrat, molt crític amb el Procés, però que en una entrevista feta fa més d'un any a El País va demanar la llibertat dels presos. Perquè una cosa no exclou l'altra.

Pel fet de ser un “progre compromès” no estàs obligat a dir res sobre els presos polítics i els exiliats, naturalment. Però si no ho fas perds qualsevol legitimitat per solidaritzar-te mai més amb res. Amb res que tingui relació amb els drets humans i la llibertat i amb res en general. Home (i dona), és que si un cop acabat el judici no dius ni ase ni bèstia i després apareixes fotent la tabarra amb qualsevol causa, qui et creurà?

Sí, sí, esclar, tindràs a favor els que volen veure als presos polítics no-se-quants anys a la presó i als exiliats no-se-quants-anys sense poder tornar, però se t'haurà acabat la teva fantàstica carrera com a “progre compromès”. Podràs cantar en totes les festes majors de l'Espanya del blat, no patiràs cap boicot, la gent anirà a veure totes les teves pel·lícules i t'entrevistaran a El Hormiguero i als programes de Bertín Osborne, però ja no podràs portar-hi les teves fotos de quan, vestit de Josep Borrell a Níger, vas anar a visitar uns nens que es morien de gana i de malalties. I mentre les vas ensenyant ja no podràs comentar-les amb aquella sen-sa-ci-o-nal frase de “a la seva manera són feliços i sempre somriuen. La visita a la misèria m'ha canviat la vida i ara sóc una altra persona”.

Adéu, progre compromès. Hola farsant a qui la realitat ha desemmascarat!