Sí, oficialment sóc de vacances, però el meu esperit és a RAC1. I part del meu cos també. De guàrdia. Sempre a punt. Sempre disposat a abraonar-me al micro i, a qualsevol hora del dia o de la nit i qualsevol dia de la setmana de qualsevol mes de l'any, fer un programa especial que pot començar en qualsevol moment i que pot acabar vagi vostè a saber quan. Pot ser un atemptat, un incendi, un referèndum, unes eleccions on sigui, la diada, la loteria, un gatet en un arbre... En Basté sempre hi és. I amb mi, el meu equip, de qui sempre en parlo bé i a qui mai renyo per antena, cosa que altres no poden dir. 

Els que em coneixen, o sigui, els que m'escolten des de fa anys, saben que aquesta hiperactivitat és filla del meu pare radiofònic, el Butano, en José María García. Ell va convertir en espectacle radiofònic una cursa ciclista, la cosa menys radiofònica del món i jo he fet el mateix amb la política. Amb mi el Procés té un altre ritme, té una èpica, com de partit del Barça al minut 30 de la segona part perdent 2-0 i atacant per remuntar. Potser algun dia, algú estudiarà com haurien estat les coses si jo no hagués estat fent el programa més escoltat a Catalunya durant els dies més efervescents del Procés. 

Per tant, el meu magazine de ràdio 2.0 és més fill del que feien Butano o Del Olmo que del Cuní i en Bassas. A pesar que jo vaig estar 22 anys a Catalunya Ràdio, el meu ADN és el de la ràdio Joventut on vaig començar a xerrar per antena als 10 anys. I aquesta herència es nota en la meva afició a fer el programa fora dels estudis, com del Olmo, amb públic i en qualsevol indret. Per estrany que sigui (el lloc, no el públic). El millor exemple és l'especial de Nadal al Palau de la Música, una adaptació d'aquells programes de ràdio d'una època en què també hi havia partits de futbol entre periodistes, cantants i artistes en general. 

I, sí, sóc excessiu. I de vegades em faig pesat, però és part del personatge real, el que la paròdia situa sempre amb el mòbil a la mà i deixant anar els adjectius més rotunds a gran velocitat. Sóc així i això em permet trencar la barrera amb els oients. Per això em senten proper, com un d'ells. Buit de vanitat i de petulància. No sóc a l’altra banda de la ràdio, sinó amb ells al cotxe, a casa o a la feina.

I potser és aquest sentit del show el que em fa aplicar-me en primera persona allò del "que no s'aturi l'espectacle". I l'espectacle Basté continua a l'estiu encara que no faci ràdio. L'any passat escrivint una sèrie per La Vanguardia sobre llocs on s'han filmat pel·lícules espanyoles. Aquest any cobrint els JJOO. Cinema i esport, la meva vida personal i professional resumida en dues paraules.

Cinema per part del meu avi, que era el projectista del cinema Unión del barri d'Horta de BCN, on l'ajudava a col·locar les bobines de les pel·lícules (entén ara perquè al programa hi parlo de cinema sempre que puc? Com sempre que puc vaig a fer el programa al festival de Sitges, un homenatge potser inconscient a ma mare, fan absoluta del gènere de terror). I esport per part de mi mateix. Va ser la meva feina durant molts anys. I ara encara remeno el tema. Més del que alguns s'imaginen.

Sempre sense parar quiet. Sense fre. Sis hores diàries en antena, donant classe a les tardes, sopant amb col·legues fins tard, dormint tan poc que no li dono al despertador ni l'oportunitat de sonar... I marcant l'agenda a la resta de mitjans. 

I tothom preguntant-me: fins quan, Basté? I jo contesto que no ho sé. I no ho sé si de veritat encara no ho sé o ja ho tinc decidit. Potser un dia faré el clic, veuré que en Clapés ha de ser el meu substitut perquè faci la nova renovació del format matinal dels magazines i jo m'ho escoltaré tot des de la corresponsalia a Nova York. Trobo que seria un final exceeels...