La família Pujol es confessa

La família Pujol ha decidit canviar l'estratègia i del silenci total han passat a concedir entrevistes. I l'elegit per donar la cara ha estat en Josep Pujol, potser el germà menys conegut de tots. Però, sobretot, és el que té menys activitat judicial i és el que ha estat més temps vivint a fora. I això últim fa que sigui menor el risc de que ningú pugui adjudicar-li moviments estranys. A més, en Josep s'expressa molt bé i té un punt de vehemència que també convé de cara a convèncer a la gent. Vaja, el portaveu perfecte. Felicitats a qui l'ha triat. 

La setmana passada va ser a Carlos Enrique Bayo a Público (interessant que fos precisament aquest mitjà l'elegit per trencar el silenci) i aquest divendres ha estat a Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Li passo l'enllaç de la xerrada perquè se el senti amb calma i jutgi sense la influència de cap opinió prèvia. Sí, ja sé que és més d'una hora, però passa ràpid i el conjunt és imprescindible per entendre algunes coses del cas (tant a favor com en contra), per ensumar quina serà l'estratègia de la família a partir d'ara i per tenir una visió de conjunt.. 

Més enllà de les grans explicacions com l'origen real de la famosa deixa, els fulls desapareguts del testament de l'avi Florenci, el paper de Marta Ferrusola, la diferenciació de germans entre els "dinamitzadors" i els "no empresaris", la exculpació de Jordi Pujol i Soley i la justificació del seu silenci sobre la existència dels comptes, els diferents moviments dels diners pels paradisos fiscals, la regularització i les reunions amb el comissari Villarejo o la preparació del Cas Camarga, hi ha petits detalls de la conversa que ajuden a encaixar peces.

Josep Pujol Ferrusola explica que els seus pares encara dormen al llit de casats que fa un metre trenta centímetres, al seu germà Jordi li diu Junior un parell de vegades i se sorprèn molt de que la Mònica no hagi anat mai a casa dels Pujol a Mitre. Sobre Victoria Álvarez, tres grans perles: insinua que és més que amiga de Jorge Moragas, que la relació d'aquesta senyora amb el seu germà era de "sexe i diners" i diu que "a casa no la coneixíem". 

I la gran frase: "No poso la mà al foc pel meu germà Jordi". 

Finalment, sobre la Mònica dir que, sap allò dels àrbitres de futbol, que l'important és passar desapercebut? Doncs això. Va deixar parlar, va escoltar, va intervenir quan calia per afegir més tall a la conversa i, sobretot, no va voler ser protagonista, una cosa que cada cop és més difícil de veure i d'escoltar. Felicitats!

Polítics narrant partits

I seguim al Matí de Catalunya Ràdio. Van tenir la brillant idea de demanar a tres polítics que narressin el gol de Koeman a Wembley. I sentint el resultat, surten tots els tòpics possibles sobre les maneres de fer segons la genètica. Albano Dante Fachin, català d'origen argentí, no pot evitar aquell toc entre carregat i èpic. A banda del sensacional moment final: 

Inés Arrimadas és la gran sorpresa i en Quim Puyal ja tremola. I el tòpic diu que segur que la va ajudar la sang andalusa...

I Oriol Junqueras és el tòpic de la catalanitat en estat pur. L'emoció se li suposa. I mooolt lluny:

Sobredosis de Wembley

El periodisme actual agafa els temes que creu que poden generar audiència i es dedica a treure'ls el suc fins que queden espessos com la polpa d'una poma passada per la liquadora. És terrible. 

I quan toca efemèride d'alguna cosa, encara és pitjor perquè un cop has explicat el que va passar ara fa 10 anys, o 25, o 50 o 3 mil, ja no hi ha res més a dir. Però els mitjans continuem dient coses. I si hem fet un programa especial, la cosa ja és per fugir a Plutó i no tornar en una setmana. Primer ens passem dies venent el programa especial, després emetem el programa especial i després comentem el programa especial. I tota l'estona dient el mateix. Una vegada i una altra. És esgotador.

Ho confesso, divendres vaig tancar la ràdio. Tornaré a engegar-la aquest diumenge al vespre per saber si Michel és el nostre nou heroi o no. El meu cos va dir prou a la sobresaturació de Wembley i necessita desintoxicar-se. 

El Rei de Tailàndia és el meu ídol

Aquest senyor que veurà al vídeo penjat per Andrew MacG Marshall és el senyor Maha Vajiralongkorn, que treballa de Rei de Tailàndia. Jo, què vol que li digui... un paio que passeja per un centre comercial de Munic d'aquesta manera, a la seva edat i amb la professió que té (tot i que quan va fer-ho encara era l'hereu), només em mereix respecte: 

I, si vol que li digui la veritat, m'ha estat impossible no pensar en la fila que farien d'altres Reis anant així, no sé, per Baqueira, poso pel cas. Seria bonic.

La cosa és que la Junta Militar tailandesa té molt poc sentit de l'humor i aquest vídeo no l'acaba de fer pes. Total, que ha demanat a Facebook que retiri 131 pàgines que, segons el seu criteri, mostren continguts considerats il·legals al seu país. I un dels continguts, naturalment, és aquest vídeo. I Facebook ha acceptat. No fos cas que perdés el negoci al país, oi? I ara aquest bonic moment ja no és possible veure'l a Tailàndia. 

Total, que la llibertat d'expressió té un preu. El que les empreses que gestionen els continguts a la xarxa no estan disposats a perdre. I si per continuar fent negoci han d'impedir als seus clients accedir a segons què, cap problema. O és que ens pensàvem que es tractava d'oferir-nos un servei i no de fer negoci?

La piulada de l'any (de moment)

Crec que no cal explicar-la gaire. Llegint-la queda tot prou clar: 

Llàstima que l'efecte Rei de Tailàndia va arribar també al compte de twitter del Faro de Vigo i la piulada va ser esborrada. Al seu lloc hi va aparèixer això: 

VISCA LA FORMALITAT, HÒSTIA!

... i bona setmana mediàtica...