A tres quarts de nou del matí, Esquerra convocava una trobada amb la premsa. Ha estat en una plaça pròxima al Suprem. Hi havia el president del Parlament, el vicepresident del Govern, els consellers Jordà i El Homrani, diversos diputats del Parlament, els diputats al Congrés i els senadors. En nom de tots ha parlat Pere Aragonès. 

El comentari general entre els presents era qualificar el dia d’històric perquè per fi podríem sentir la veu de Junqueras després de més d’un any. Sobre les reaccions que perceben entre la ciutadania madrilenya en relació al judici, un d’ells ha comentat que n’hi ha de quatre tipus: 1/ una minoria que voldria veure els acusats a galeres, 2/ una immensa majoria que ignora el judici en general i el que hi passi en particular, 3/ una altra immensa majoria que ignora el judici, però amb una part que pensa que els acusats haurien d’anar a galeres i una altra que pensa que haurien d’estar en llibertat, i 4/ una minoria que segueix amb molt d’interès el judici des del compromís, sobretot vells comunistes. 

Un cop acabades les declaracions als diferents mitjans, el seguici ha anat fins a un hotel de la Gran Vía. L’hotel Catalonia. Ben trobat. De camí, ens hem creuat amb desenes de persones. Cap reacció. De ningú. I al grup hi anaven cares conegudes com Joan Tardà o Roger Torrent. Res. De res. 

Ells s’han quedat en una sala de l’hotel per seguir la declaració del seu líder i un servidor ha anat cap a la Blanquerna, la seu de la Generalitat situada a pocs metres d’allà, al carrer de Alcalà. Sap el lloc aquell on l’any 2013 en Josep Sánchez Llibre va intentar aturar uns xicots una miqueta ultres que no estaven gaire d’acord amb la celebració de la Diada? Doncs allà. A l’esquerra, dos grans monitors amb el senyal del judici i al davant, el famós faristol que va ser apartat a cops. Mentre me’l mirava, he recordat que els autors d’aquella sobredosi de testosterona pàtria són al carrer a pesar d’haver estat condemnats a 4 anys de presó. I he tornat a girar la vista i pels monitors hi he vist primer el vicepresident Oriol Junqueras i després el conseller d’Interior Quim Forn. Ells dos i els altres set acusats que són a la sala quan acabi el judici hauran estat un any i mig en presó provisional. En diuen justícia. 

A un quart de set han acabat les declaracions i era moment de parlar amb Laura Masvidal, la dona de Quim Forn, sobre les sensacions viscudes...

Abans, havia anat a veure la sortida dels furgons amb els presos i les preses. La famosa furgoneta que surt per la “puerta de carruajes” fa tres viatges duent-los des d’allà fins als calabossos de l’Audiència Nacional, que està com a 500 metres i d’allà se’ls emporten a les dues presons. Mentre era allà, se m’ha acostat una senyora que parlava català amb accent argentí i m’ha dit: “No entenc com és que aquí no hi ha ningú donant suport als presos. Això és una gran vulneració dels drets civils i la gent hauria de reaccionar”. 

Doncs no, a Madrid la gent no reacciona. Aquest no és el seu judici.