Avui a Espanya hi ha un gran debat. Sobre el debat. A quatre. Apassionant qüestió. On el faran? A TVE? A Atresmedia? Als dos llocs? Mentrestant, a Catalunya unes 80 persones hem passat part del matí del Divendres Sant veient i sentint Oriol Junqueras a través d'un monitor.

Ell, Junqueras, era a la presó de Soto del Real. Nosaltres, a la redacció de l’ACN a BCN, situada prop de la Model. Metàfora que ens situa allà mateix.

Si no m'he descomptat li hem fet 25 preguntes. El debat del debat ha ocupat zero segons. Potser perquè Junqueras no hi podrà ser en aquest debat. Ni tan sols si en comptes que a 4 el fessin a 34. Coses de ser a la presó un Divendres Sant. I ser-hi en general. Des de fa 532 dies.

És difícil no fer comparacions entre la roda de premsa de fa 24 hores a l'Agència EFE amb en Jordi Sànchez i la d'avui. Bàsicament cinc. La principal és que, sí, a la sala des d'on parlava el líder d'Esquerra (la mateixa que la d'ahir) hi era, sí que hi era, la famosa bandera i el no menys famós quadre del Rei. Però no els hem vist. Per què? Perquè el pla era més tancat i han connectat amb Junqueras quan ell ja era assegut a lloc. Però sabem que hi eren perquè, com es pot comprovar amb la foto que il·lustra aquesta peça, algú s'ha pres la molestia de retratar-ho.

La segona és que, gràcies al curset accelerat que van haver de patir ahir els companys d’EFE organitzant una cosa molt complicada en menys de 12 hores, això d'avui ha anat com un rellotge. La tercera és que els tècnics de l’ACN han pogut entrar a la presó, cosa que abans de la roda de premsa de Sànchez era impossible. I ho era perquè, senzillament, no els permetien entrar-hi. La quarta és que avui ens hi hem estat una hora i 41 minuts, i ahir 47 minuts. I la cinquena és que, segurament per culpa de la immediatesa d'allò d'ahir, Junts per Catalunya només hi va desplaçar Laura Borràs. Avui, en canvi, per Esquerra hi eren Gabriel Rufian, Sergi Sabrià, Diana Riba (parella de Raül Romeva que, per cert, l'ha trucat per telèfon durant l'acte) i diverses persones de premsa i xarxes del partit.
Bé, i potser hi afegeixo una sisena comparació que seria la puntualitat. Perquè a les 9.59, un minut abans del previst, ja ens ha aparegut Junqueras al monitor que, per cert, era més petit que el d'ahir, quan va haver-hi un retard de 13 minuts.
“I què, què, què? Com l'ha vist a l'Oriol, senyor periodista?”, potser em pregunti vostè ara mateix. Bé, doncs com sempre. Vaja, en forma. Junquerisme en estat pur. Abans de començar a respondre preguntes ha fet una prèvia, un clàssic. I al final n'han estat tres, de prèvies. I ens ha dit que ens enyora molt i que estava molt content de veure'ns. Tot i que ho ha fet a través d'un mòbil que tenia a la taula. I després ja ha deixat anar el que ell mateix ha anomenat “passió explicativa”. O sigui, aquella manera de respondre fent-se a si mateix preguntes que transforma en obvietats de resposta senzilla i amb giragonses que acaben simplificant el relat.

Per cert, si vol saber què ha dit, tot i més és a la peça periodística de Carlota Camps. I si vol un resum amb els millors moments, aquí el té. 

I mentre ell anava fent de Junqueras, resposta darrere resposta, un servidor pensava que en una circumstància com la seva no ha de ser fàcil ser un mateix. Ser el de sempre.

I ho comparo amb un servidor de vostè, que avui s'ha llevat del llit de casa seva. A l'hora que li ha vingut de gust. Que ha consultat els missatges del mòbil i les novetats que més o menys es movien per les xarxes. Que s'ha dutxat durant l'estona que ha cregut convenient sentint les noticies a les emissores que ha anat considerant convenient. Que ha estat amb la seva gent comentant la jugada del dia. Que ha fet plans per dinar. Que ha esmorzat el que li ha vingut de gust. Que ha mirat el seu extens armari i ha triat l'estilisme més adequat. I que ha anat fins l’ACN amb la calma. I etc.

Junqueras, en canvi, s'ha llevat quan li han dit. No té mòbil. I si té ràdio, no pot triar sentir emissores catalanes. Per exemple. Si ha pogut, s'ha dutxat. En una presó. No ha pogut interactuar amb la seva família. No ha fet cap pla perquè a la presó els plans te'ls fan. Ha esmorzat el que tocava. S'ha posat “la” americana (l'única que té). Ha procurat que “la” camisa tingués les mínimes arrugues possibles, tenint en compte que la camisa està en una cel·la d'una presó a 600 quilòmetres de casa seva. I ha anat a una sala a respondre preguntes d'interlocutors a qui no veia directament.
Amb aquest panorama no és fàcil seguir sent un mateix. No ha de ser fàcil que no es notin els 532 dies en presó preventiva. Ni les hores de judici. Com ahir va succeir amb Jordi Sànchez, no ha de ser fàcil crear una campana mental tan potent perquè tot això no es noti.
I Junqueras ha estat tan Junqueras, que en el moment d'acomiadar-lo, a les 11.35, ha pres possessió del micro fins a les 11.40 per amenaçar-nos. Ha dit que quan surti farà una roda de premsa molt llarga. Vaja, que ens fotrà un xapapote (que ve de xapa) que no ens l'acabarem. Junquerisme total. Un cop més. I ha estat cinc minuts parlant dels discursos més llargs de la història, que segons ell podrien ser de Fidel Castro o del general Prim. El del militar va durar tres dies. El del militar no cubà, em vinc a referir.

I com que mentre explicava tot això ha insistit en què ens enyora molt i que té moltes ganes de veure'ns, no puc obviar el comentari del company de La Sexta, Jorge Romance. Abans de fer la seva pregunta, en castellà, li ha dit a Junqueras, i en català, que la situació que estàvem vivint no era normal i que els periodistes també el trobem a faltar.

Efectivament, això d'avui no ha estat normal. Mai hauria imaginat que el matí d'un Divendres Sant assistiria a una roda de premsa d'Oriol Junqueras amb ell a la presó des de fa 532 dies. I ha passat. I encara no m'ho crec. Però a la vegada ho trobem normal. I continua sense ser-ho. I està bé que en Jorge ho hagi recordat. Perquè ara tothom sap que una cosa són les persones i una altra són les empreses. I això és molt important que ho tinguin present aquells que es dediquen a insultar i a impedir la feina dels periodistes.