Recorda la imatge de la primera reunió de la taula de diàleg, oi? En aquella sala de la Moncloa tan plena de llum i de cordialitat, amb aquelles finestres obertes tan boniques... Doncs bé, per part de la delegació catalana, que estava asseguda a l'esquerre de les imatges, la primera persona que es veia era en Josep Maria Jové. Dos dies després, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anunciava el seu processament i el del també diputat republicà Lluís Salvadó com a organitzadors del referèndum de l’1 d'Octubre. El premi va estar molt repartit i l'acusació és pels delictes de desobediència, prevaricació, malversació i revelació de secrets. Hauran d'anar a declarar el pròxim dia 11. Esperem que no coincideixi amb la segona reunió de la taula. Seria lleig.

Per tant, què tenim aquí? Que què tenim? Dimecres el Gobierno organitza fins l'últim detall una posada en escena per oferir una imatge de reunió bilateral i divendres l'Estat paral·lel decideix que també ha d'asseure's a la taula. I no precisament per negociar. I entrant a la sala per la finestra. I quan ja l'havien tancat perquè estava entrant aquella fresqueta del febrer a la Meseta. Resultat? Ara mateix, un dels negociadors que seu per intentar trobar una sortida al conflicte, ho fa emmanillat, metafòricament parlant. És la prova que els que seien a la dreta de la taula poca cosa poden decidir davant qui té el poder judicial, que és algú de qui no en sabem el nom, però sí que sabem que no es diu Sánchez. I això em serveix per compartir amb vostè una coseta sobre la famosa taula.

A Madrit (concepte) també hi ha qui no està d'acord amb la manera com el govern Rajoy va afrontar el conflicte català. Ni amb la sentència del Suprem. Ni amb el judici al major Trapero. Ni amb moltes altres coses que han passat els dos últims anys i mig. Massa codi penal i massa poca intel·ligència. Emocional i de l'altra. Desconec si en són molts o pocs, però hi són. I de la mateixa manera que en 48 hores van encaixar de manera màgica les peces que semblava impossible que encaixessin per fer la tan famosa com inesperada moció de censura contra Rajoy, ves que ara la taula no serveixi perquè el sector crític de l'estat paral·lel comenci la reconquesta.

Dit d'una altra manera, la taula no seria el lloc per pactar un referèndum, sinó la primera fase de l'operació “hem de fer net perquè si no això se'n va a can Pistraus i als catalans us convé el possible nou escenari, o sigui que aquí quietets assegudets”. Vaja, com quan van fer abdicar el rei Joan Carles per salvar la monarquia. La taula seria el pal de paller a partir del qual ajuntarien forces els partidaris d'acabar amb el “villarejoisme aznarista” (concepte) que afecta la justícia, a part de les forces de seguretat i al periodisme. I sobre aquest últim gremi, potser aviat tenim alguna sorpresa.

Ei, i que coneixent el personatge, no li nego que la taula també podria ser la manera que té Pedro Sánchez d'aprovar els pressupostos i, un cop aconseguit l'objectiu, apa siau i bon Nadal. Però com que especular és gratis, per què no, oi?