Resum del publicat fins ara (més o menys): Estem afectats per un virus que va venir de la Xina (o això sembla fins ara) que en tres o quatre mesos (també segons sembla, tot i que algú defensa que podria ser anterior) va escampar-se pel món. Quan això va succeir, un munt d'experts ens van dir un munt de coses i no en van encertar ni una. Paral·lelament un munt de polítics van prendre un munt de decisions més pendents de fer política partidista particular que de fer salut. I un munt de periodistes ens vam creure tot el que ens deien (perquè som una colla d'ingenus ignorants) i ho vam amplificar. D'això en fa uns sis mesos. I ara som on som, quan el virus es torna a transmetre per l'aire i cap administració es vol fer càrrec de la gestió de la pandèmia. Pel mig s'han pres tantes decisions, s'han aplicat tantes normes (i les contràries) i ha sortit tanta gent (i tantes vegades) a xerrar durant tantes hores que els ciutadans ja fa temps no sabem què hem de fer, ni com, ni quan, ni amb qui.

Però a la pizza 12 gustos li faltava aquella típica pinya en almívar que tan bé hi encaixa (o més). I en aquest cas és de la reputada marca “jutge epidemiòleg”. SEN-SA-CI-O-NAL!!! Allà al mig, amb la mozzarella, el tomàquet, la carxofa de llauna, el xampinyó de pot i tota la resta, PATAPAM!, el típic jutge (o jutgessa) que es creu Batman i que la salvació de la humanitat és a les seves mans.

O sigui, l'autoritat competent va decretant prohibicions (de vegades encertades, de vegades autèntiques barbaritats), i apareix un jutge (o una jutgessa) i diu coses com que fumar en una terrassa de bar és un dret fonamental o es permet afirmar que a Terrassa la situació epidemiològica ha millorat en comparació amb les dades de Rubí o Sant Quirze del Vallés. Es veu que a l'escola judicial (per cert, dirigida per l'esposa del jutge Llarena) hi ha assignatures com “Control judicial de la llei i dels virus”, “Responsabilitat extracontractual, drets reals limitats i les PCR burxant-te molt a dins del teu nas” i “Dret adjectiu, dret substantiu i una miqueta de remdesivir”. Demà aniré a la Ciutat de la Justícia a fer-me un serològic. I de pas que el traumatòleg de guàrdia em miri el genoll. 

¿Estic dient que les autoritats han de poder decretar el que vulguin sense cap control i que la justícia no ha dir res? Noooor! Els jutges (i les jutgesses) hi són, entre altres coses, per vetllar perquè el poder polític no aprofiti moments com aquest per retallar els nostres drets i llibertats. Naturalment que sí. O sigui, són (o haurien de ser) una garantia i una protecció. Però resulta que aquí tothom és creu foodie perquè ha vist dos cops el Joc de Cartes i al final hi acabem fotent pinya a la pizza. I no, perlamordedéu, no, visca la pizza, però sense pinya.

Per tant, senyors justícia, limitin-se a vetllar pel nostres sistema de llibertats i de drets i abstinguin-se de valorar pel seu compte situacions epidemiològiques. Perquè no cal i, sobretot, perquè després ha de venir un tribunal superior i esmenar-los. I, mentre això passa, la ciutadania rep tantes ordres contradictòries que ja no sabem si el famós gel hidroalcohòlic és per les mans o serveix per flamejar la pinya.