Un cop més certa justícia. En aquest cas la que redacta sentències que a la societat li costa molt d'entendre, per molt que ens expliquin que són ajustades a llei. Però és que si una cosa hem aprés des que la justícia i els jutges fan el que fan és que la llei és de goma. I ja se sap que les coses flexibles, s'estiren o s'arronsen a conveniència. O sigui que això del “ajustades a llei”, té dies de tot. Ah, per cert, també hem descobert que els jutges (i les jutgesses) tenen ideologia. Aquí i als EUA. I que els tribunals decideixen unes coses o unes altres depenent del que pensen els seus membres. I membresses.

És la mateixa justícia i els mateixos jutges que després tenen actituds personals i professionals que desprestigien tot el col·lectiu. I quan passen aquestes coses, fins i tot el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha d'imposar-los sancions. En el cas que ens ocupa “per falta greu de retards reiterats i injustificats”. I sap a qui han hagut de castigar? Doncs a un magistrat i una magistrada que van formar part del tribunal que va dictar la sentència de La Manada i que van considerar que allò era un abús sexual i no una violació en grup. Vaja, quina casualitat, no troba? O quan els testos s'assemblen a les olles i resulta que el test i l'olla són la mateixa persona. El testolla i la testolla.

Una de les multades és Raquel Fernandino, que a la sentència va condemnar a nou anys de presó els cinc acusats de la violació en grup (un d'ells militar i l'altre Guàrdia Civil) i posteriorment va defensar deixar-los en llibertat fins que no hi hagués una sentència ferma (el Suprem va acabar condemnant-los a quinze anys). L'altre és Ricardo González, mundialment famós per ser qui volia absoldre els agressors. El bon home va mirar-se les imatges que un d'ells va gravar i va posteriorment penjar a la xarxa i va observar-hi que allò no era una violació. No, perquè no hi havia “dolor ni por” sinó que “s'hi podia percebre la pura i crua excitació sexual”. O sigui, jutge i també sexòleg i interpretador d'intencions i actituds. Però esperi's, que ara ve l'excusa de tots dos per justificar els retards i que està a l'alçada de “el gos se m'ha menjat els deures i la meva àvia ha mort per vuitena vegada”.

A mitjans del 2018 (o sigui fa dos anys i mig) tenien tres sentències pendents de dictar i cinquanta recursos d'apel·lació que no acabaven d'enllestir. En el cas de Ricardo González, però, la cosa era una barreja d’Umtití, Démbélé i Griezmann perquè l'any 2016 la seva productivitat havia estat del 63%, el 2017 del 72%, el 2018 del 69,5% i el 2019 del 75,5%. Explicació del senyor? “La repercussió negativa que va tenir a nivell personal i en la feina diària la reacció social a la sentència” o “a casa no puc fer els deures perquè tenim piscina i no puc evitar la temptació de passar-me el dia estirant a la gespa”. El problema de la jutgessa Fernandino era un altre. Ella “estava a punt de dictar les sentències pendents” o “no pateixi que ara li faig els deures en un moment” però resulta que havia hagut de formar part de la Junta Electoral Provincial i (COMPTE!) havia tingut molta feina encarregant-se d'afers relacionats amb la violència contra les dones. ELLA! Ella duent temes de violència contra les dones! Carai, quina garantia còsmica. I no precisament per a les dones. Però ara ve el repicó de Festa Major.

Sap l'import de les multes? Sap quant hauran de pagar aquests dos pels retards i la poca productivitat? Ella mil cinc-cents euros i ell set-cents. I tema resolt. I a seguir fent de jutges. Al seu ritme, no fos cas. I als perjudicats pels retards que els bombin. Molt. O si no, que s'acullin a la justícia d'un altre país.