Ho sé, usar el Barça com a exemple i metàfora no només està molt vist sinó que molesta a molta gent. Però és que està tot inventat, fins i tot molestar a la gent que està desitjant ser molestada per poder dir que l'estan molestant, perquè els encanta que els molestin per poder fer-se els ofesos amb la molèstia, que en el fons no els molesta en absolut però els serveix per ofendre's molt, que és el que realment els encanta.
Just ara fa una setmana a aquesta mateixa hora el Barça, que en el fons és una miqueta com nosaltres encara que siguem pericos, del Girona, el Nàstic, la Penya, el Manresa, el Noia, la Santboiana, al Cadí la Seu o l'handbol Granollers, anava pel pedregar. L'entrenador era un desastre, l'equip una colla de galifardeus, l'economia una ruïna, l'estrella mundial plegava segur i els resultats esportius eren un desert. Vaja, una miqueta com el país.
Va ser guanyar Laporta i l'entrenador és un crac que està donant oportunitats a una generació de grans futbolistes amb molt de futur, s'està construint un equip que -ara sí- funcionarà perquè a la casa hi ha talent i per fi fotran fora als quatre francesos i a Coutinho, Messi segurament es queda perquè si no per què hauria anat a votar amb el seu fill?, hi ha possibilitats de guanyar Lliga i Copa i això dels diners, escolti, una marca mundial com el Barça pot recuperar-se si es fan bé les coses bé. Ah, i han fitxat com a CEO en Ferran Reverter, que tothom diu que és boníssim. En poques hores no es va girar el mitjó, no, sinó el gremi de sabateries.
I dimecres tocava Champions. La tornada del desastre monumental de l'anada. Senties les ràdios i semblava que allò fos una final, que faltessin cinc minuts i un gol per guanyar-la i que estiguessin a punt de marcar-lo. L'efecte Laporta, sense que el nou president hagués mogut encara un dit i després de guanyar les eleccions molt clarament per incompareixença dels rivals, havia fet que la gent cregués en un equip que quatre dies abans estava pitjor que Ciutadans avui. Què havia passat? Que la gent vol creure i de sobte hi ha algú que els fa creure-hi. Allò del “digues que m'estimes encara que sigui mentida”, però fet futbol. I aplicable a la resta.
Venim d'un any de merda. Per la COVID. Per les altres coses, venim de molt més enrere. I no cal que entrem en detalls. Davant dels nostres ulls es desmunta tot. L'economia, la salut mental, la política, el país, el nostre món, la societat. Fa un any que ens arrosseguem com a llimacs i l'administració ens ha ignorat, a banda de sortir a fotre'ns xapes impresentables que farien venir arcades al paulocoelhisme més ensucrat. L'últim exemple? Hisenda -pagar- com sempre funcionant amb la precisió del rellotge de cub de gas quàntic que en quinze mil milions d'anys es desvia menys d'un segon. En canvi el SEPE -cobrar- pateix un atac informàtic i resulta que tenen un sistema més antic que l'usat per inventar les catapultes. I dels ajuts aprovats divendres, ni en parlem. Ara? Un any després? Què són, per pagar la corona de flors de plàstic que posarem a les persianes baixades de milers de negocis?
Hem vist que som vulnerables, que les vacunes són pels rics però no som tan rics com ens creiem i ara ens sentim Burkina Faso, que quan van mal dades la gent no coneix ni a sa mare i ens hem convertit en escèptics professionals. Però necessitem creure que les coses ens aniran millor. Per això cada cop que fan Pretty Woman o It’s a Wonderful Life (Que bonic que és viure), ens les mirem i plorem i pensem que algun dia ens passarà el mateix i sortirem de la puta misèria. Per això Joan Laporta, el cigalero, el que sabia guanyar i sabia celebrar-ho, l'home feliç, ha convençut tanta gent i ha girat la truita de l'optimisme. Perquè al final tot és tan senzill com agafar-te molt fort al clau roent de creure que tot serà millor. Encara que acabem com el personatge de “El coronel no tiene quien le escriba”.