Dimecres, poc abans de començar la sessió de control al president de la Generalitat i al Govern, Lluís Llach era al bar del Parlament. Acabava d'esclatar el cas que ens va tenir entretinguts una estoneta, abans que l'actualitat en tornés a passar per sobre i tot girés com un mitjó. I, amb aquella cara de murri que fa tancant els ulls, arrugant el front i aixecant el cap, responia tothom que li feia un comentari sobre el tema dient-los: "Jo me'n vull anar al Senegal".

L'endemà, un diari de Madrit (concepte) recollia en portada el suport que va rebre del grup de Junts pel Sí que, després d'una resposta del President Puigdemont al líder del PP Xavier Garcia Albiol, va aplaudir-lo dempeus:

I un diari de BCN recollia el suport manifestat públicament pel president, rebent-lo al seu despatx i posteriorment baixant per l'escala principal, juntament amb Jordi Turull, fins el bar del Parlament per dinar junts:

Si s'hi fixa, als titulars hi ha les paraules "intimidació" i "amenaça" per qualificar el que Llach va explicar en diverses xerrades sobre el Procés. Ara bé, Llach va intimidar o amenaçar els funcionaris? Doncs anem a les fonts. Ja no dic escoltar directament la gravació de l'acte, on les frases i el to estan en el seu context exacte, sinó llegir el text que és l'inici del cas, la informació publicada pel Cristian Segura a El País i que va engegar la polèmica:

Doncs miri, ho sento, un cop més les meves grans limitacions de comprensió lectora i les meves evidents mancances professionals fan que em sigui impossible trobar en aquest text cap intimidació ni cap amenaça. Es pot estar d'acord o no amb la Llei de Transitorietat Jurídica, es pot estar d'acord o no amb que la Generalitat sancioni els funcionaris que no compleixin la llei catalana o defensar o no que l'estat sancioni els que la compleixin. Això forma part del debat político-jurídic. Ara bé, les intimidacions i les amenaces no les sé trobar. Enlloc. Culpa meva, per suposat. 

Ah, per cert i com sempre passa en aquests casos, ha aparegut la llei d'analogies de Godwin: "A mesura que una discussió s'allarga, la probabilitat de que aparegui una comparació amb Hitler o els nazis tendeix a un". I qui diu Hitler, diu Franco:

Terrible això de twitter... Algú com Garicano, que passava per ser una persona preparada, està dilapidant la seva imatge i, sobretot, la de la London School of Economics, que va triar un individu com ell per ser cap de departament. Que nostre senyor els conservi la vista..

Qui és qui a la famosa llotja del Bernabéu?

Segurament recorda les paraules d'en Gerard Piqué o de Luís Bárcenas sobre la llotja del Real Madrid, aquell lloc on es cou tot el que passa a Espanya. I el que no passa. Madrit (concepte) en estat pur. Doncs bé, aprofitant el Madrid-Barça de diumenge passat, El Confidencial va fer una peça molt oportuna sobre la fauna que habita en aquest indret tan famós. 

I ara, si té un moment frueixi amb aquestes dues fotos que van publicar:

I ara, si és tan amable, posi nom a la cara que encercla cada numeret: 

Bé, doncs ja els té a tots (i a totes) controlats (i controlades). Ara només falta saber qui són tota la resta. Perquè, gaire coneguts no ho són, però si eren allà era perquè són algú. I potser l'interès de veritat no és saber qui són els altres sinó aquests...

Paco Marhuenda és innocent

Les gravacions del cas Lezo semblaven indicar que Paco Marhuenda, director de La Razón, multitertulià i professor d'universitat, havia coaccionat l'actual presidenta de la Comunidad de Madrid, Cristina Cifuentes. Doncs bé, no. No hi ha cas. Cifuentes va negar haver estat pressionada i aquí va acabar-se el tema. La portada de La Razón va deixar-ho clar: 

I a la peça publicada a l'interior, ens explicaven els detalls: 

La cosa, però, era saber la reacció dels mitjans rivals, els que quan va esclatar el cas hi va sucar pans de cinc quilos i melindros mida familiar. Bé, doncs discreció total. Els grans titulars van convertir-se en titularets i el tema ha acabat de traspassar de mort natural, tot ell. Això sí, abans un titular d'aquells bonics: 

Certament una feina fina, fina: primer dir que no és que no hi haguessin coaccions sinó que el cas ha estat arxivat, que és una cosa diferent. I al titolet, una reblada de clau en forma de "Cifuentes se negara a reconocer los hechos". O sigui, no és que no succeïssin, sinó que ella va negar-se a reconèixer-los. Subtil. I elegant...

La culpa és d'Espanya (o no)

Seguim amb la Razón. Dijous publicava una frase atribuïda a "la família Pujol". A tota en bloc:

Doncs bé, em vaig quedar tan intrigat per saber d'on havia sortit aquesta frase, en quin context i on va dir-la la família, que vaig buscar l'origen. I no l'he trobat. No hi ha hagut manera. Ni a l'exemplar d'aquell dia. Ni al dels dies anteriors i posteriors fins avui. Ni a La Razón ni a cap altre mitjà. Un cop més les meves infinites limitacions. Si vostè sap on va ser expressada aquesta frase i té l'amabilitat, l'estaré molt agraït. I La Razón també, perquè així podrà publicar-ho.  

Una portada que explica molt

Li confesso que això de la fiscalia em té fascinat. I que si ho entengués, segurament encara ho estaria més. Depèn del mitjà, el que és blanc és negre. I viceversa. I, entre que tot és molt complicat i que la majoria de la gent que ho explica es pensa que en sabem molt més del que ells es pensen que en sabem, cada dia has de dedicar mitja hora a seguir les novetats, sense cap garantia de saber que coi està succeint. 

Per sort el ministre de Justícia va decidir aclarir-nos la cosa:

"Canviarem la llei perquè els fiscals siguin independents" és com si un cuiner diu: "canviaré el menú del meu local perquè la gent no s'intoxiqui". Vaja, que en el cas del cuiner estàs reconeixent que intoxiques la gent i en el del ministre que els fiscals actuen seguint ordres. Lleig, no troba?

A qui em crec?

I, per acabar el repàs mèdia de la setmana, el clàssic exemple d'una noticia que pot ser com diu un mitjà o com ho diu un altre. L'un dient que és A i l'altre dient que és Z: