Matí del dotze d'octubre. La Sala Segona del Llarenisme Constitucional segueix, in situ i amb manifesta emoció, la desfilada del Dia de la Derrota Dels Caníbals. La seva contribució a la causa fa que ocupin un lloc privilegiat al costat de la presidència, la zona VIP que es coneix popularment com la del Sumo Agrado. No és cap secret que a la zona d'autoritats, però també entre el poble, s'espera amb una continguda però torbada expectació la passada de la famosa Patrulla Águila, hereva de la no menys famosa performance del “Ai, ai, ai, que se la fot”. La que també es coneix com “apartenmelafaroladenmedioquemelakomo”.

Sí, allà al fons ja s'intueixen les siluetes dels avions. Han encarat l'avinguda del “Emeritosivuelvestraecoloniadeldutifri” en ordenada formació. Fa un dia brillant i el sol rebota al fusellatge dels aparells de tal manera que els dona una tonalitat que, si no fos perquè ells allà presents són els únics representats de Déu a la Terra i de la Terra al cel, es diria que allò és l'aparició del Suprem Faedor. En persona. Venen a gran velocitat (els avions, no el llarenisme), però ja de lluny s'intueix que alguna cosa no funciona correctament. Efectivament, un dels set integrants de la Patrulla no deixa anar l'estela amb el color corresponent. La tribuna d'autoritats es mira amb cara de sorpresa i incredulitat. És cert el que estan veient els seus ulls o és un efecte provocat per la potent llum d'aquest dia que ens ha regalat la tardor?

“No pot ser!”, exclama un dels presents. “És morat!!! El fum del primer per l'esquerrà és morat. I el del seu costat, pse-pse”. La resta d'assistents es posen la mà al front a manera de visera per poder confirmar-ho. Però el sol està baix i els fa un contrallum impossible de superar. De sobte algú crida: “El monitor, el monitor”. “Quin monitor, el d’espining que és l'amant de la meva dona?”, exclama un dels presents. “No, el de TV!”, aclareix un altre. Tothom gira la vista cap a l'aparell que hi ha allà al costat i que ofereix en directe les imatges de l'acte. Efectivament, el que veuen confirma les sospites. Un dels avions està dibuixant al cel la bandera republicana, tal i com es pot veure en aquesta imatge totalment real i que no ha estat manipulada:

Mitja tribuna pateix una sobtada basca. La resta es divideix entre els que 1/ amb mans tremoloses, intenten agafar el mòbil per marcar el número de la realització de TV perquè talli la retransmissió i passin els Teletubbies, amb tan mala fortuna que no recorden que un d'ells també és morat, i 2/ els que decideixen que cal fer alguna cosa.

- Tácito? Necessitem un dels teus informes. Sí, urgentment. Ha de dir que algú ha pujat a sobre d'un avió i l'ha destrossat, provocant l'excreció d'un fum morat. Fas un tallar-enganxar amb qualsevol dels que ja tens fet. Després truca a qui ja saps perquè t'ho afinin i ho envieu cap aquí que dictarem una euroordre de detenció contra el fum. Sí, l'acusarem de rebel·lió cromàtica, sedició contra el pantone, traïdoria diürna, discriminació del vermell i anar en patinet sentint reggaeton amb un putu altaveu. Sí, ja sé que només amb aquests dos últims terribles crims ja estaríem parlant de cadena perpètua, però hem d'anar a per ells, oe! Confiem en tu! No ens fallis!

Mentre esperen que es faci efectiu l'operatiu, les autoritats manifesten una intensa gana. Alimentària. És clar, entre l'inesperat impacte visual i els nervis per organitzar la resposta a aquest immens deshonor, se'ls ha fet un forat a l'estómac. Ràpidament, els lacais disposen una taula plena de viandes. Davant d'aquell bé de Déu, el llarenisme constitucional no pot evitar exclamar: “Em fotré morat!”. “Morat? Ha dit morat?”, exclama la resta a l'uníson.

Va ser l'últim cop que se'n va saber res.