No, aquest article no és ni a favor de Jordi Pujol ni en contra de Felipe González. Ni viceversa. Va de reivindicacions. De les que es fan públicament sobre l'obra política de les persones. Amb una pregunta directa: què és pitjor, robar o matar? O, millor dit: què és més condemnable? Esclar, la resposta pot ser que ho són les dues coses, però el codi penal no les castiga igual. I el codi moral que s'aplica a les persones tampoc és el mateix.
L'endemà que la Mesa del Congrés dels Diputats hagi tombat la proposta de constituir una comissió d'investigació sobre la presumpta implicació de Felipe González en el terrorisme d'estat que van practicar els GAL, avui s'ha parlat de l’expresident espanyol en la sessió de control al Gobierno. Preguntat per Gabriel Rufián, Pedro Sánchez, enemic íntim de González (una enemistat que és mútua), l'ha defensat d'aquesta manera: “Quatre eleccions guanyades, quasi 14 anys de govern, una modernització sense precedents del sistema de salut pública, del sistema de pensions, de l'educació, de la integració d'Espanya a Europa. En definitiva, aquest és el llegat, la història de Felipe González, un dels grans modernitzadors de l'Espanya democràtica”.
Per tant, l'actual president del Gobierno ha defensat que el reeixit llegat de Felipe està per sobre de les coses “lletges” que hagués pogut fer, si és que les va fer. El criteri, doncs, és que a l'hora del balanç, als personatges els hem de perdonar les parts fosques. Però Sánchez ha manifestat sempre aquest criteri? No, el 9 de setembre del 2014, no. Aquell dia Sánchez fins i tot criticava Felipe per haver defensat Pujol:
Un mes abans, Sánchez havia demanat que el Parlament constituís una comissió d'investigació sobre el cas Pujol i que l’expresident hi comparegués per donar explicacions. Per què en el cas GAL, comissió d'investigació no i en el de Pujol sí? I, per què Sánchez no li aplica al llegat la mateixa plantilla? “Sis eleccions guanyades, 23 anys de govern, una modernització sense precedents del sistema de salut pública, del sistema de pensions, de l'educació, de la integració de Catalunya a Europa, del suport a la democràcia durant el cop del 23-F. En definitiva, aqust és el llegat, la història de Jordi Pujol, un dels grans modernitzadors de la Catalunya democràtica”. Ei, que no ho dic jo, senzillament copio i adapto el criteri de Sánchez.
Quina és la diferència a l'hora de valorar la persona? No estic preguntant si un és millor que l'altre, només pregunto per què a un se'l condemna políticament i moral i a l'altre no. I ja no ho dic només per Sánchez, sinó en general. Per quin motiu la deixa et destrueix el llegat i els GAL no?
Potser la resposta l'ha donat Sánchez, i sense saber-ho, en acabar la seva intervenció d'avui recordant la confessió d'un periodista de l'època: “Vam haver de desestabilitzar l'Estat per fer caure el Govern de Felipe González”. Frase que adaptada al tema que ens ocupa i passada pel que va dir un cop Alfredo Pérez Rubalcaba sobre el procés seria més o menys: “Vam acceptar pagar el preu d'haver de deslegitimar estaments de l'Estat com la justícia i les forces de seguretat per empresonar i destruir els líders independentistes i el seu llegat. Personal i polític”.