S'ha decretat que ja no hi ha conflicte polític i que les brases que queden poden apagar-se amb una pista d'aeroport que no serà i uns JJOO d'hivern a compartir amb l'Aragó. O no han entès res o fan veure que no ho volen entendre. Perquè no, les causes encara hi són. Potser la gent no sortirà demà a cremar contenidors, però a la cuina de casa hi continuen tenint llumins. Perquè és que això no va de 30 avions més saludant els ànecs de la Ricarda ni d'inversions que anuncien amb majorets i de les quals al final n'executen un 20%. I una de les causes del conflicte és la llengua. I les ganes de Madrit (concepte) d'anorrear-la. L'últim exemple és l'anomenada “Ley espanyola del audiovisual” i que podria dir-se també “Madrid, hub del español”.

L’aznarisme va crear el concepte Madrid DF, consistent en una megaciutat que ocuparia tota Espanya menys les zones perifèriques que poguessin resistir perquè tenien possibilitats de generar una certa economia autònoma. O sigui, Galicia, Euskadi, Catalunya i l'arc mediterrani i Mallorca. La resta, “too pa mi”. Per cert, curiosament això que anomenen “l'Espanya buida” està encantada de votar a qui els desertitza, inquietant... Però no ens desviem de la cosa. El cas és que per construir el projecte, cal xuclar-ho tot. I d'aquí ve aquest MegaMadrid metropolità amb una M90 que uneixi Pina de Ebro, Requena, Despeñaperros, Zafra, Ponferrada, Miranda de Ebro i, novament, Pina.

I dins d'aquest cercle cal posar-hi de tot, inclosa una industria audiovisual molt potent que pugui vendre productes a les grans plataformes de televisió de pagament. I això, pensen, no es pot fer amb llengües “regionals” i “minoritàries”. El projecte és competir amb l'anglès i això s'ha de fer en espanyol. I si li afegim que la sensibilitat plurilingüística és comparable a la d'una ameba, ja tenim explicat de què va realment la “Ley espanyola del audiovisual” o “Hub del español”.

I per afrontar aquesta absorció cultural via consum audiovisual, nosaltres què estem fent? Doncs els uns neguen la realitat i diuen que tot va molt bé, els altres creuen que no hi ha res a fer i ho volen deixar estar i als despatxos es barallen a veure qui es posa la medalla de la solució que diuen que arribarà, els uns gràcies a ells i els altres també gràcies a ells. Com veu, un panorama que podríem definir d’Umtitinià. O sigui, per fotre el barret al foc.

Però, com passava a les pel·lícules de l'oest on a l'últim moment arribava la cavalleria, o a les de Tarzan i a Avatar, on hi arribava la força de la selva, aquí ens salvaran els defensors del bilingüisme constitucional. Perquè el bilingüisme constitucional audiovisual no és com l'horari dels bancs, que ho ets d'un quart de nou a dues o a dos quarts de tres. No, si ho ets, ho ets sempre. Ja ho diu la (seva) Bíblia a l'article 3 punt 3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció”.

Per tant, tranquilis, lis militantis del bilingüisme treballaran sense descans per aconseguir que Netflix i els altres no parin de comprar i d'emetre produccions en català. I també en basc i gallec. Seguríssim. Perquè ara tenen l'oportunitat de demostrar que era cert allò que han estat repetint durant molts anys de que la llengua que parlen 560 milions de persones estava a punt de desaparèixer a mans de la que, anant bé, parlen 10 milions. I, com que segur que no ens han estat mentint, ni molt menys, aquesta llengua, la (molt) petita, és la que ha de seguir imposant-se, no? I, sobretot, no dubto que col·laboraran aportant la mateixa quantitat de diners que durant aquest temps han gastat defensant l'espanyol. Vaja, que poso la mà al foc. I part del peu.