Primera prèvia: Ningú hauria d'anar a la presó per la lletra d'una cançó. NINGÚ. Per molt violenta o dolenta que sigui la lletra i el cantant que la interpreta o la perpetra.

Segona prèvia: Per algú poden ser “apologia del terrorisme” les lletres d'un raper i per algú altre pot ser molt més greu atemptar contra la memòria de les víctimes del terrorisme usant-los en benefici polític propi o regant abundantment de subvencions els familiars de segons quines víctimes i oblidant totalment a la majoria. Què fereix més? Què provoca més dolor? Doncs pregunti, pregunti, a les víctimes oblidades.

Tercera prèvia: Malament rai quan una monarquia ha de protegir-se de les crítiques dels seus súbdits enviant-los a la presó. I més quan les crítiques estan basades en fets certs i provats.

Quarta prèvia: Espanya és aquell estat on un militar pot dir que caldria afusellar a 26 milions de fills de puta, referint-se als espanyols que no tenen idees feixistes com les seves, i no passa res. DE RES. Mai. Perquè a Espanya, depenent del que pensis, mai et passarà res. Se'n diu la impunitat dels que van guanyar la guerra. Encara avui.

Cinquena prèvia: Quan un Estat que es diu democràtic es creu tan atacat que per defensar-se ha d'enviar a la presó als cantants, ha d'acusar de terrorisme als que tallen autopistes i ha destruir la vida del dissident esclafant-lo policialment i judicial, aquest Estat ha de posar-se en mans d'especialistes. Concretament en especialistes de la democràcia.

I sisena prèvia: Cap democràcia homologable envia cantants a la presó. Espanya sí. Com va dir ahir Lluís Llach al FAQS de TV3, això no va passar ni durant el franquisme.

Fetes les prèvies, li recordo que en Pablo Hasél és un raper que en breu entrarà a la presó, en contra del criteri de la Fiscalia, per complir una condemna de nou mesos a la que va ser condemnat per enaltiment del terrorisme i injuries a la monarquia. Delirant. Ahir Hasél, nom artístic d'en Pablo Rivadulla, va anar el FAQS. I va dir una cosa que em va sorprendre i amb la qual no hi estic gens d'acord. Però com que defenso que és possible caminar i mastegar xiclet a la vegada, d'aquí les sis prèvies. I què va dir? “Jo no crec en la llibertat d'expressió per a tothom. Jo no crec en la llibertat d'expressió pel feixisme. Jo lluito per un model d'estat en que el feixisme sigui totalment il·legalitzat”.

Anem malament quan tu defenses la teva llibertat d'expressió i la hi negues als antagònics. Per molt que ho siguin. ¿Per què tu pots dir el que consideris oportú sense cap límit i els altres no? Això, qui ho decideix? Tu? Esclar, perquè pel mateix motiu, els altres poden exigir el mateix i negar-te la possibilitat d'expressar-te amb l'argument que el feixista ets tu. I això no seria just, oi? ¿El feixisme ataca verbalment minories? Sí. Doncs quan això passa anem a la quarta prèvia i els apliquem la llei, no? Però juntament amb la llibertat d'expressió hi ha altres drets fonamentals com el de la informació, que suposo que també el defensem, no?

Juny del 2016. Universitat de Lleida. Un grup de persones, entre les quals Hasél, ocupen el rectorat. Hores després, professors i treballadors van cap al despatx i els exigeixen que marxin. Els ocupants agredeixen un càmera de TV3 i a un fotògraf del diari Segre. El jutjat penal número 1 de Lleida considera provat que Hasél va agredir, insultar i ruixar amb un líquid al càmera i el condemna a sis mesos de presó per un delicte de lesions. No en tinc ni idea si per pegar a periodistes (o a numismàtics) has d'anar o no a la presó, però en aquest cas, fins on arriba la teva llibertat, inclosa la d'expressió? O millor dit, on acaba? I la pregunta clau: Què és feixisme i qui ho decideix?