Ho vam dir tots. I totes. Servidor el primer. Quan estàvem en no-sé-quina-onada (perquè ja m'he perdut), vèiem que a Madrid estava tot obert (cosa que vaig poder comprovar amb els meus propis ulls) i resultava que les xifres de contagi eren més o menys semblants a les nostres, tot i que aquí ho teníem tot tancat. “Què coi passa a Madrid?”, ens preguntàvem cada dia. Ens menteixen? Amaguen les dades reals de mortaldat? I llavors vaig estar-me tot un matí mirant xifres oficials i fent números. I em van sortir dues coses: 1/ Del cap, fum i 2/ I de l'anàlisi, que entre el 10 de març del 2020 i el 13 de febrer del 2021 la diferència de morts entre Madrid i Catalunya va ser d'un 34,8%. A favor seu. Mentre aquí hi havia hagut un augment del 43,87% en relació a la mitjana dels anys immediatament anteriors, allà havia estat del 78,67%. Però, oficialment, les xifres eren, si fa o no fa, les mateixes. I contra això, poca cosa s'hi pot fer. Com deia aquell, les coses no són com són sinó com sembla que són.

També va ajudar, i força, que per molt que ho preguntàvem, ningú ens sabia explicar per què situacions diferents provocaven efectes més o menys semblants. Encara avui no sabem què va passar ni per què. Total, entre que arribava el bon temps (ho recorda, oi, que per segon any ens deien que era un virus estacional?) i cada cop hi havia més gent vacunada, ens vam plantar a la revetlla de Sant Joan. I què vam tenir? Que què vam tenir? Un desastre còsmic amb balcons a la plaça de l'ajuntament el dia de la Festa Major i el de la cavalcada de Reis. Junts.

Miri escolti, més val que mai més fem comparacions entre el Madrid d’Ayuso, on tot era can pixa, i nosaltres, els que tot ho fèiem bé perquè ens passàvem de prudents. Deixem-ho córrer. Ja està. Fem veure que allò no va succeir mai i dediquem-nos, d'una vegada, a no inventar la roda. O al menys a fer-ho veure. És molt bo i molt convenient que el conseller Argimón reconegui l'error d'obrir-ho tot sense control, sobretot en un món on ningú assumeix mai cap culpa, ara bé aquí algú ha enganyat algú. La pífia és tan monumental que és impossible que ningú veiés que anàvem de pet al penya-segat. I l'única explicació possible és que algú no va dir la veritat. O no tota. O es va autoenganyar encegat per les ganes de viure en “la nova normalitat”. I va donar mals consells a qui havia de prendre decisions. Perquè va pensar que el risc que corríem pagava la pena. Per interessos, per bona fe, per ignorància o pel que sigui, però el càlcul totalment equivocat ha espatllat absolutament l'estiu que pretenien salvar.

Hem estat molts mesos havent-nos de sentir que les coses sempre passaven per culpa nostra. Perquè no ho fèiem bé. I miri, no. Ja prou. Qui ha pres una decisió i la contrària amb una setmana de diferència no hem estat nosaltres. Qui ha dit A i a continuació Z tampoc hem estat nosaltres. I ara arriba la segona temporada de “Toc de queda”. Fa una setmana no podíem posar policies a totes les places i parcs del país i ara la gent i el virus desapareixeran per art de màgia de parcs i platges a 2/4 d'una. Ah carai!

Han fet la vista grossa amb els “botellots” -una pràctica prohibida per moltes ordenances municipals-, després va resultar que era millor controlar-ho tot a les discoteques però quan es va contaminar fins i tot el del guarda-roba que encara era a casa amb un ERTO, allò va durar un cap de setmana. I ara, gràcies als macro-festivals, hem superat -a bastament- aquell Madrid a qui donàvem lliçons. SEN-SA-CI-O-NAL!