El jutge Llarena sabia des del primer moment que, davant d'una justícia mínimament presentable, sostenir el delicte de rebel·lió tenia menys futur que Cristiano Ronaldo al Reial Madrid. Però Llarena també sabia que ell podia empresonar provisionalment a qui li vingués de gust pels delictes que li vingués de gust perquè per sobre seu com a instructor, Déu nostre senyor. I per això ho va fer.

Sí, perquè una de les coses que ha quedat demostrada en tot aquest cas és la indefensió dels ciutadans davant d'una maquinària que anomenarem llarenista. Consisteix que tu ets a casa teva preparant el sopar i al cap de mitja hora pots ser a la presó acusat del que a un jutge del Tribunal Suprem li vingui de gust. Des de la rebel·lió a l'assassinat de Kennedy.

I vostè ja pot anar dient: “Escolti, però si quan van matar a Kennedy jo no havia nascut”. De la mateixa manera que pot dir: “Escolti, que segons una sentència del Tribunal Constitucional, ‘la rebel·lió es realitza per un grup que té el propòsit d'ús il·legítim d'armes de guerra o explosius amb una finalitat de produir la destrucció o eversió de l'ordre constitucional’ i jo només estava tallant l'enciam de l'amanida. I no el tallava pas amb explosius. Ni amb armes de guerra. Tot i que tinc un ganivet que talla molt perquè vam afilar-lo la setmana passada...”.

Tant se val. El llanerisme està per sobre de tot. Sobretot de la llei. I no ho dic jo, ho han dit els tribunals escocesos, belgues, danesos, suïssos i ara alemanys. I no ho han dit més tribunals de més països perquè el cas no ha anat a més països, que si no l'actual 0% d'èxit seria negatiu.

Però, esclar, resulta que tot el derivat de la decisió de Llarena d'acusar i processar un munt de persones ha costat molts diners. A Espanya i a fora. A Espanya, les hores que la maquinària judicial hi ha dedicat tenen un cost, però també els trasllats, la despesa a les presons, les hores d'ús de les diverses dependències públiques, les hores de treball dels diversos funcionaris que han treballat en els diversos àmbits relacionats amb el cas, el paper de les fotocòpies, el tòner usat per imprimir les diverses interlocutòries o els àpats i consumicions necessaris per poder realitzar la feina que s'ha dut a terme, etc, etc, etc. I a fora, i en els diversos processos judicials oberts a diversos països, les hores de la gent que ha redactat euroordres, les hores de la gent que les ha rebut i ha hagut de tramitar-les, les ampliacions d'informació, l'elaboració d'informes, la recerca de documentació, l'enviament d'aquesta documentació, la traducció dels diferents informes i documentació, els procuradors, els magistrats, etc, etc, etc.

Això, certament, és molt difícil de quantificar. Però si Llarena té un informe del que va costar l’1 d'octubre, no hauria de ser difícil usar el mateix mètode per saber què ens ha costat als contribuents la seva aventura digna dels germans Grimm.

Amb una diferència. I no menor. Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro han afirmat al Congrés dels Diputats, lloc on recau la sobirania del poble, que no va gastar-se ni un euro públic en aquella consulta, cosa que el senyor jutge no està en condicions de fer.

Per tant, crec que procedeix demanar-li que ens torni els diners gastats en un procés que ell sabia des del principi que estava condemnat al fracàs. Perquè ell, com a bon jurista que és, sabia que la seva creuada no tenia futur i si no ho sabia és que no té prou nivell per ocupar el lloc de treball que ocupa i ha de ser rellevat immediatament. Són diners de tots llençats innecessàriament i que podrien haver-se destinat, per exemple, a millorar les condicions d'alguns jutjats. Sense anar més lluny.