Un grup d’autoqualificats “intel·lectuals i artistes d'esquerres” han publicat aquest diumenge al diari El País un manifest on qualifiquen “la convocatòria feta per Puigdemont i el seu Govern” com “una trampa per a tota la societat catalana” i “una estafa democràtica” que no poden avalar amb el seu vot. Per aquest motiu fan una crida a no participar en una convocatòria que és “l'oposat a un exercici de lliure decisió del poble de Catalunya”.

O sigui, la Guàrdia Civil anirà demà a la redacció d'El País amb una ordre judicial avisant-los que deixin de fer publicitat del referèndum, oi? En aquest cas publicitat en contra, però publicitat.

Segurament els autoqualificats “intel·lectuals i artistes d'esquerres” no s'han plantejat que potser són ells (i elles) i el que ells (i elles) representen el que fa temps ha marxat d'Espanya i no al revés. Pot ser no s'hagin qüestionat que la situació actual sigui fruit d'una reacció a la constatació que fa temps que no interessem a la seva Espanya. Pot ser que tot sigui culpa del seu centralisme malaltís, que ha intentat dissimular-se amb aquella entranyable frase de “Catalunya nunca ha tenido tanta autonomia como ahora”. Pot ser que les infraestructures siguin un dels grans exemples de tot plegat i que AENA, RENFE i ADIF siguin unes de les diverses llavors que ha florit al jardí de l'atipament generalitzat. Pot ser que el diagnòstic exposat fins ara sobre la seva actitud i posició pugui resumir-se en la frase: “Si Madrid se va solo por ahí, puede ser que un día se encuentre que los demás vamos todos juntos por otro lado”. Tot això pot ser, oi? Bé, doncs la frase textual i el diagnòstic general són de Pasqual Maragall. D'un article seu publicat també a El País... el dimarts 27 de febrer del 2001. FA 16 ANYS I MIG!!! ​

Què han fet tot aquest temps els autoqualificats “intel·lectuals i artistes d'esquerres” per solucionar allò que apuntava Maragall, poc sospitós de ser un perillós indepe de dretes i corrupte, fa 17 anys? Perquè d'aquí plora la criatura. Tots aquests intel·lectuals tan revolucionàriament conservadors, que van fugir de l’15-M i ara del moviment sobiranista i que encara es miren el món des de la seva enyorada barra del Bocaccio, han tingut temps de sobra per fer alguna cosa, a part de criticar tot el que faci olor de canvi. Ei, que em sembla molt bé que defensin un centralisme extrem i un conservadorisme practicant, però dels “intel·lectuals i artistes d'esquerres” s’esperen propostes, sí, però sobretot sinceritat. Que no ens facin passar bou per bèstia grossa.

Un dels grans problemes que té Espanya per als espanyols autoqualificats “d'intel·lectuals i artistes d'esquerres” és que encara els provoca un sentiment de culpa reconèixer que són nacionalistes espanyols i que defensen la sagrada unitat d'Espanya de la mateixa manera que ho faria un Tejero qualsevol. D'aquí ve que el sobiranisme els incomodi tant, perquè els obliga a mostrar-se com són i els situa davant del mirall de la seva contradicció. El vol i dol.

Quan tu vas d'intel·lectual i artista d'esquerres i al manifest has d'escriure-hi que el signen persones “de variada adscripción ideológica y de distintas culturas políticas, que hemos luchado por las libertades contra el franquismo, contra el terrorismo y contra la guerra, por los derechos de las mujeres y de las minorias sociales, y ahora contra los recortes, la corrupción y que rechazamos las políticas del gobierno de Rajoy”, és que t'estàs justificant. Bé, a part de posar-te una medalla que molts indepes es poden posar. I potser més grossa.

I finalment, només per situar qui promou aquest manifest signat per aquests imprescindibles prohoms i prodons, llegeixi el fil que ha publicat el fotoperiodista Jordi Borràs sobre l'origen de la cosa.

IN-SU-PE-RA-BLE!