Ho ha piulat aquest diumenge en Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de BCN:
Efectivament, manifestar-se és un dels drets fonamentals que hem de poder exercir sempre. De fet el dret a decidir és això, tu tries si vols que sí, vols que no, no en vols cap de les dues i com vols fer efectiva (o no) qualsevol de les opcions elegida. Però tenir un dret no implica cap obligació d'exercir-lo. I no exercir-lo no és regalar ni cedir res. No renuncies a res. Per tant, l'existència de la manifestació com a dret fonamental no vol dir que hagis de manifestar-te passi el que passi. I, justament ara, passa. I no poc.
No havíem quedat que som un país de gent responsable, que estàvem lluitant contra la Covid amb fermesa, compromís, determinació i bla, bla, bla? Doncs per què aquesta obstinació en voler manifestar-se presencialment l'onze de setembre del 2020, l'any en què tothom ha deixat de fer-ho tot? Sí, sí, ja sé que la proposta és fer-ho amb mascaretes, distància i tal i qual, ¿però hem pensat que potser el missatge de país més potent que podem enviar és que renunciem a la mani tradicional i optem per altres maneres de fer les coses? I que no passa res. Ni som menys reivindicatius, ni deixem de tenir motius per la queixa, ni renunciem a les nostres idees ni a expressar-les. Simplement cedim momentàniament un dret, en nom de la col·lectivitat, del conjunt de la societat, i seguim exactament el mateix camí dels que han renunciat a la seva Setmana Santa, als seus Sanfermins, a la seva festa major o a fer castells. Unes activitats que, per la gent que no les ha pogut realitzar, almenys són tan importants i estan tan arrelades com manifestar-se durant la Diada.
A data d'avui hem fet de tot. I més. Hi ha gent que encara ara està palplantada al passeig de Gràcia de BCN esperant que es mogui la mani del 2012, aquella on finalment hi va aparèixer Josep Antoni Duran Lleida amb crosses. N'hi ha que encara són en un lloc indeterminat entre Camarles i l'Aldea agafats de la mà d'un senyor de Masquefa amb bermudes vermelles que està paint l'arròs d'anguila i ànec que s'havia cruspit com si no hi hagués demà. A data d'avui hi ha pares i mares del xat de l'escola “Pompeu Fabra, però a casa li diem Pompy” que fan una trobada anual per commemorar l’heroïcitat d’allò de posar-se les samarretes de manera que sortissin les quatre barres durant uns quants quilòmetres. I hi ha catalans (i catalanes) que han patit diverses hèrnies de neurona intentant entendre allò del punter de la Meridiana de BCN i allò altre d'ensenyar el dibuix d'un ou ferrat al Meteosat i a l'Estació Espacial Internacional.
Si hem estat capaços de fer tot això, hem de ser capaços de fer coses encara més complicades com entendre el moment que vivim. Com? Per exemple, organitzant una Diada que no sigui cap renúncia a sortir al carrer sinó una empenta decidida a combatre el virus aparcant el carrer fins que sigui possible tornar a unir el passeig de Gràcia i l'Aldea amb un senyor de Masquefa corrent amb bermudes vermelles agafat d'un punter en forma d'ou ferrat i les quatre barres al rovell.