Doncs no, novament aquest no és un article d'opinió de cap expert. No, simplement són unes quantes reflexions compartides. En aquest cas sobre què passa al nostre país cada cop que hi ha una manifestació i els Mossos carreguen.

Primer caldria observar d'on venim. A Catalunya, en general, la policia no està ben vista. Sobretot al gremi periodístic, que és el que fa els titulars, munta els vídeos i fa els redactats. Per una part ens ve de l'època dels grisos i fa que la percebem com una eina repressiva i no com qui ens protegeix dels dolents. I per l'altra perquè policia vol dir Estat i poder i aquestes coses als catalans ens provoquen rebuig.

Només cal veure l'encès debat que es genera a casa nostra després de cada càrrega i què passa en altres llocs.

L'arribada dels Mossos va canviar algunes percepcions. A millor. Eren dels “nostres”. Qui més qui menys, coneixem un mosso perquè és veí nostre, parent d'algun amic o conegut o progenitor d'un company de classe dels nostres fills. I després dels atemptats de BCN i Cambrils això es va reforçar. Però hi ha dos àmbits on els Mossos mantenen la mala imatge: el trànsit (segons en quines comarques és habitual sentir que era millor tractar amb la Guàrdia Civil) i el món Brimo, o sigui els policies que carreguen a les manis. I aquest rebuig després rebota a tot el cos.

Dins del cos dels Mossos hi ha multitud de sensibilitats, com passa en tots els col·lectius. I hi ha gent més preparada i gent que no ho està tant. Paral·lelament tots els partits aprofiten per fer-ne política. I és un clàssic que totes les oposicions als diferents governs els erosionin amb aquest tema. Perquè saben que en poden obtenir un rèdit immediat al debat del titular imminent. De fet, demanar la dimissió del conseller d'interior de torn és una tradició més arrelada que la del caganer.

I ara venen les preguntes. És normal anar a una manifestació amb la cara tapada i armat amb objectes contundents? És normal ser policia i no dur el número identificatiu a la vista? Tothom té dret a manifestar-se? També Vox que, recordem-ho, té 12 diputats en un Parlament? Però, quan des la tribuna de l'acte d'un partit o grup s'amenaça directament un periodista, la policia i la justícia no haurien d'actuar immediatament i suspendre l'acte invocant el famós delicte d'odi?

La policia ha de protegir les manifestacions que tenen convocades contramanifestacions? La policia ha d'evitar que els contramanifestants que trenquen un cordó de seguretat fet amb tanques avancin cap a la manifestació contrària a la seva i, d'aquesta manera, prevenir possibles batalles campals? Quan la policia carrega contra qui trenca el cordó de seguretat, ha de respectar els protocols? A les manis hi ha infiltrats que volen provocar violència?

Els que condemnen les càrregues per sistema, quina proposta tenen per a dies com el de l'intent d'assalt al Parlament? Què ha de fer la policia, permetre que els manifestants, la majoria encaputxats, entrin a dins de l'edifici? I en casos com aquest, concretament, la solució és decidir un dispositiu com el d'una festa infantil per intentar compensar errors anteriors?

Que s'hagi convertit en habitual venir a Catalunya a fer-hi manis i amb l'única intenció de provocar no ens hauria de fer pensar que seria intel·ligent no caure en la provocació buscada? Quan, després de cada una d'aquestes manis on es busca provocar, els provocadors aconsegueixen el seu objectiu, no s'hauria de reflexionar una miqueta? Quan l'estratègia de l'Estat és que a Catalunya hi hagi violència, la millor estratègia és atiar la violència? Dit d'una altra manera, si el teu enemic vol que facis una cosa perquè el beneficia, el més intel·ligent és fer aquesta cosa?

S'ha de poder parlar d'aquestes qüestions sense blancs i negres sinó instal·lat al terme mig? I a partir d'aquí buscar un punt d'equilibri i no moure's d'allà? Per molt que la temptació de vegades sigui massa llaminera...