Manuel Valls, criat al barri d'Horta de BCN, va ser primer ministre socialista de la republicana França durant dos anys i mig. Avui ha assistit novament a una manifestació de Societat Civil Catalana on, d'entre altres coses, ha defensat la monarquia. De moment l'espanyola. Veurem si s'anima i al seu pròxim acte al país veí també defensa la monarquia. Concretament la francesa. Seria bonic de veure.

Abans d'anar a la mani de SCC, en Manuel Valls ha anat a can Ustrell, a Catalunya Ràdio. I allà ha dit una cosa que supera la seva defensa de la monarquia: “En el món d'avui, canviar les fronteres vol dir que demà hi haurà guerra”. I ha posat els exemples de Iugoslàvia i d'algunes repúbliques exsoviètiques.

Dient això i posant aquests exemples, en Manuel Valls ha demostrat que, o bé desconeix la història política, social, cultural i demogràfica de Iugoslàvia i de les repúbliques exsoviètiques —cosa que dubto— o bé ha decidit convertir la història en plastilina i donar-li la forma que més li convenia.

Parlant de guerra a Europa i posant com a exemple una Europa que històricament mai ho ha estat, en Manuel Valls ha llançat la pedra i ha amagat la mà. Perquè, sense voler-ho verbalitzar, ell es referia a la Segona Guerra Mundial. Per això ha parlat de “70 anys de pau”, una interessant coincidència conceptual amb els famosos “25 años de paz” que el franquisme va celebrar l'any 1964.

Per tant, el que estava fent en Manuel Valls era recórrer a la cantarella que ensenyen al primer curs d’arguments per fer venir por i on s'associa independentisme amb nazisme. Lamentablement pel monàrquic Manuel Valls, l'argument no se sosté.

Suposem que Catalunya s'independitza d'Espanya, passa el que ell vaticina i comença una guerra. ¿Una guerra que seria de qui contra qui? Se suposa que d'Espanya, per defensar la seva Sagrada Unidad, contra Catalunya, fracturador de la cosa, no? I, quant duraria aquesta guerra entre una Espanya que té un exèrcit, unes armes i unes coses de fer molt de dolor a la gent contra una Catalunya que, com a molt, ajunta cent grams de piules? En minuts, vull dir. Dos? Potser tres? Al segle XXI, quina guerra hi pot haver entre un Estat amb exèrcit i algú que no té ni bumerangs?

O és que potser el senyor Valls pensa que l’OTAN defensaria Catalunya? Sí? Ah, doncs si fos així, llavors la guerra tampoc no duraria ni dos minuts, però perquè qui no tindria res a fer seria Espanya. Per tant, som davant d'un argument totalment absurd que pretenia fer por però que acaba fent fer el ridícul a qui l'expressa. I, per cert, com va dir Mao Zedong: “La guerra és política amb vessament de sang i la política és guerra sense vessament de sang”. I aquí sempre s'ha apostat per la política. Si algú vol guerra, no serem els catalans, per tant la culpa d'una hipotètica guerra seria del bàndol que defensa Valls. L'argument, que ja era a terra, baixa a la planta -234.

I mentre Manuel Valls era a la mani de SCC aguantant pancarta i recollint els seus arguments de l'abocador, al seu costat hi havia una gran absència. La d’Inés Arrimadas. En desconec la causa perquè ni el seu partit ni els organitzadors n'han dit res. Ni l'han disculpat, ni l'han excusat. Silenci total. Ni hi era ni se l'esperava. I és molt, però molt significatiu, que qui va guanyar les eleccions del 155 no hagi anat a una mani com la d'aquest diumenge. Una mani, per cert, que ha punxat.

Si em permet, tinc una teoria. Arrimadas no està còmoda en segons quins actes ni en segons quines situacions. I quan això passa, se li nota. Als debats també. Sobretot quan ha de defensar coses que no se les creu, però que li toca defensar-les perquè entra en el sou. A la pancarta d'avui hi havia grans professionals del cinisme, capaços de defensar una cosa i la contrària en un interval de 30 segons. Valls n'és un bon exemple, però prop seu hi havia autèntics campions que el converteixen en un aprenent. Arrimadas no és com ells. La meva humil teoria és que avui hauria estat incòmoda. Per diversos motius. I per això ha optat per no anar-hi. Però només és una humil teoria.

També podria ser que li hagin recomanat no anar-hi per distanciar-la del fracàs de convocatòria i de possibles incidents. Podria ser. Però és que la seva presència no estava ni anunciada...