Ho va dir un dels grans filòsofs contemporanis, en Xarli Reixach, responent a qui l’acusava de no moure’s gaire de lloc durant els partits: “córrer és de covards”. Totalment d’acord.

No fa gaire, els meus assessors van considerar que calia millorar i rejovenir la meva imatge i van decidir mostrar-me fent esport. Però esclar, hi ha el que hi ha, i jo no sóc precisament un triatleta, o sigui que vaig optar per aparèixer caminant. Vaja, fent allò que tota la vida n’hem dit “sortir a fer un tomb”.

La gent va fotre molta conya amb el meu ritme i vam decidir que a les següents aparicions alleugeriria el pas. I encara van fotre més befa i escarni. En aquell moment vam estar hàbils i vam reconvertir la hilaritat i els memes que provocaven els meus passejos forçats en aconseguir una imatge renovada i una imatge potent de marca. De la meva marca.

I així va néixer el concepte “caminant ràpid”, una manera d’instal·lar en el nostre votant tipus, que no corre ni fa gaire esport, una filosofia que, realment, és molt meva. Només cal veure la frase-missatge que vam col·locar als vídeos electorals on, per cert, hi apareixia caminant: "Sempre he preferit caminar ràpid a córrer. Caminar ràpid és la meva manera d’arribar als objectius. Perquè, quan no corres, tens menys possibilitats d’ensopegar”. Rajoy 100%!!!

Vaja, que la conseqüència inesperada d’una campanya d’imatge va crear, de rebot, un “relat Rajoy” que ja existia, però que estava amagat i que vam saber trobar i explotar. La debilitat feta virtut.

I és que, és cert, quan veig algú corrent, a la vida o pel carrer, jo sempre penso: “quina pressa té aquest ara? Córrer tant per arribar aviat a fer què? Però si la calma, la tranquil·litat i la quietud fan miracles”. I tinc raó. O és que no ha seguit la meva carrera política basada en no fer res i esperar que les coses es calmin i se solucionin soles? Un passeig continu, escolti. I miri on he arribat! I esperi!

Jo adormo els problemes, els narcotitzo. M’aplico allò que si un problema té solució, no val la pena preocupar-se’n i si no en té, no val la pena preocupar-se’n. I no sap vostè la quantitat de felicitat que arribo a tenir. I tranquil·litat, cosa que és molt bona per a la salut.

Això sí, posats a triar, el meu passeig perfecte és fer la Ruta da Pedra e da Auga al costat de José Benito Suárez, president de l’Autoritat Portuària de Marín i... marit d’Ana Pastor. De l’Ana Pastor bona, de la presidenta del Congrés, no de la de La Secta, ai perdó, La Sexta.

Allà vaig jo amb el meu aspecte d’esportista per casualitat i look de “m’he comprat la roba a les rebaixes de la botiga de la cantonada de casa que, mala sort, resulta que és una pesca salada” i, au, a saludar passejants. I a aprofitar les vistes per pensar en com no pensar i, sobretot, en preparar les meves famoses frases que també he convertit en una marca:

És el que passa quan no estàs atabalat amb problemes absurds com haver de fer unes terceres eleccions, estar pràcticament un any sense govern, ignorar el problema català, afrontar les retallades imposades per la UE o possibles multes per falsificaaiperdó!, per fer “comptabilitat creativa” amb les xifres de dèficit... Doncs això, que sense neguits, et surt la creativitat. I jo d’això, en tinc molta. Sobretot per aconseguir arribar a la llei del mínim esforç.

I ara, si no li importa, vaig a mirar-me la jornada dels JJOO. Sencera.