Aquesta és la trista història d'una medalla que està sola i abandonada a la vida. Pobreta. I, sap per què s'ha trobat en aquesta dissortada situació? Perquè no la vol ni el seu pare, ni tampoc la seva mare que la va parir i resulta que només li fan cas uns senyors (i unes senyores) que passaven per allà i que ningú sap què hi pinten en aquesta història. I, sí, un cop més ho ha endevinat! Efectivament, li parlo de la famosa medalla viatgera que va i ve i ara aquell l’atorga, ara aquell altre la desatorga, ara l'altre la vol, ara el de més enllà no la vol i el de la cantonada diu que l'han de voler. Vaja, un descontrol que ha deixat la nostra protagonista tan desconsolada com desconcertada i en una situació personal d'apàtrida.

La medalla d'or de la ciutat Comtal que ens ocupa va nàixer el 30 de març del 1976, quan li va ser atorgada per l'Ajuntament de BCN a Rodolfo Martín Villa (RMV), un senyor que, per resumir una miqueta la seva biografia, durant el franquisme va ser, segons les entitats de memòria històrica, “un dels executors de la repressió i mort de dissidents polítics”. RMV va estar en possessió de la medalla fins el 31 de març del 2017, quan el mateix consistori que l'hi havia concedit quaranta-un anys abans, va retirar-li l'honor. Però allà no només no va acabar-se la història sinó que, de fet, va començar. RMV va recórrer la decisió a la justícia i ara, pràcticament cinc anys després, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha decidit que han de retornar-li. Per què?

Bé, doncs per una sèrie d'argumentacions legals d'aquelles que s'expliquen amb frases molt llargues, plenes de subordinades i comes, amb un punt i seguit cada tres pàgines i un punt i a part cada catorze. Que si l'article 6.1 del reglament del 2012, que si el nou judici de valor o de concessió, que si qui té l'habilitació normativa per revocar la distinció i que si bla, bla, bla. A veure, ja entenem que existeix una meravellosa legislació aplicable a concessió de medalles i guardons diversos. I que en un món on una junta electoral pot fer plegar un president de la Generalitat i un Tribunal Constitucional es pot petar una llei aprovada pels ciutadans en referèndum, després de ser votada per dos parlaments i sancionada per un rei, un Tribunal Superior li pot dir a un ajuntament si té dret o no a retirar-li a una persona una distinció que ell mateix va atorgar-li, però això no vol dir que calgui fer-ho.

O sigui, que jo pugui fer com Adrià Wegrzyn, anar al concurs de menjar calçots de Valls i en tres quarts d'hora cruspir-me 310 cebes amb un pes de 5.825 grams, no vol dir que hagi de fer-ho. Perquè és que no cal. Per mi i pel meu estómac. Doncs bé, en aquest cas seria més o menys el mateix, però sense calçots i amb medalles. ¿Que et presenten una demanda per una medalla del segle passat? Doncs escolti, t'apartes, la deixes passar (la demanda. Bé i la medalla, també) i tal dia fotrà un any. Què hi pinta un tribunal en aquesta història? Per què s'hi fot? Cal primer admetre i després decidir sobre qualsevol cosa que qualsevol persona presenti en un jutjat, per molt marciana que sigui? El TSJC va sobrat de temps com per dedicar-se a una medalla? Mirin, és que és molt fàcil: una entitat va decidir un reconeixement i després va considerar retirar-lo, punt i final. Perquè era i és el SEU reconeixement.

Però és que ara ve el repicó. Vint-i-quatre hores després de tot el sidral, RMV, va i anuncia que renuncia a la medalla. SEN-SA-CI-O-NAL! I ara el TSJC ja té una nova missió consistent en decidir a qui li encolomen una medalla que no vol qui la va concedir ni qui la va rebre i que està en terra de ningú, sense pàtria ni amo.