El dia ha arribat. Feia anys que dèiem i sentíem allò de... “I com serà el Barça post-Messi?”. Doncs bé, sembla que a partir d'avui ho començarem a saber de veritat. Bé, o no, perquè l'anunci de la seva marxa, fet per ell mateix, pot provocar tal moviment que vagi a saber què pot haver passat quan vostè llegeixi això.

El cas és que en Joan Capri, a part de ser un geni, era un visionari. Al seu monòleg titulat “El Casament”, i sense saber-ho, retratava amb precisió mil·limètrica la situació generada aquesta xafogosa tarda de dimarts d'agost. A l'original només cal canviar-hi la paraula “amor” per la paraula “Messi” i “ella” per “ell” (i vostè ja sap perfectament qui és “ell”) i ja ho tenim:

(Per cert, si per superar la jornada necessita evadir-se una miqueta, aquí té el monòleg sencer)

És coneguda la dilatada tradició del Barça per acomiadar les seves estrelles de la pitjor manera possible. Parlo de memòria i potser vostè troba algun nom perdut al mig de la història amb el qual les coses van acabar bé, però em temo que tots han derivat al fatal. O al pitjor. Des de Kubala, que va acabar jugant a l'Espanyol, fins a Cruyff, que el juliol de l'any 2010 va anar personalment a les oficines del club a tornar la insígnia de president d'honor. Per no parlar de la guerra entre presidents o la de diversos presidents amb diversos mites del club i que ens han abocat a un munt d’ismes. Des de Nuñez a Bartomeu, la permanent guerra dels pronosequi contra els pronosequinaltre ha creat els nuñistes, els cruyfistes, els guardiolistes, els rosellistes i els laportistes. Guerres personals, algunes de les quals han acabat als jutjats i que en alguns casos han estat a punt d'arruïnar la vida personal i familiar d'unes quantes persones.

El Barça col·lecciona episodis lamentables com la dimissió de Rosell (amb trets inclosos), el motí de l’Hesperia, els diversos vots de censura o el més recent del Barçagate. I tot això combinat amb situacions mafioses com els Morenos de Nuñez agredint socis i periodistes o disputes com la Schuster-Nuñez o la Cruyff-Weisweiler.

Veurem si això d'avui de Messi és un adeu definitiu o és pressió per forçar un moviment de Bartomeu. En tot cas, l'espectacle està a l'alçada històrica d'un club que s'esforça per demostrar que és qui millor representa el país. I millor dit, la manera de fer i de ser del país: baralles, divisió, enfrontaments, personalismes, ........... (i en aquests punts suspensius, posi-hi l'adjectiu negatiu i de desunió que prefereixi).